Parking Shakespeare, amb “Molt soroll per res”, m’ha regalat una magnífica vetllada de teatre a la fresca.

Com cada any -i ja en són sis- Parking Shakespeare ens ha proposat la sev versió d’una comèdia de Shakespeare. Aquesta vegada: Molt soroll per res, una de les més interessants, sinó la millor, de les comèdies de Shakespeare.

… i no ens l’hem perduda! A les sis de la tarda, al aparcar al xamfrà d’Alí Bey amb Nàpols, al costat de l’Estació del Nord, ja teníem el pressentiment que, la vetllada, resultaria inoblidable.

Molt soroll per res és un conte impossible que passa en una Messina imaginària. El protagonista de més rang és el Rei Pere d’Aragó (és que el ministre Margallo encara no s’havia activat!) i la rèplica li fa Lleonat, senyor local, servicial en extrem, que vol casar la seva filla amb el amb el millor amic del Rei. Una segona trama la duen a terme un seminoble misogin i una dama que no vol home de cap mena a la seva vida, i que acaba…

I tota una caterva de nobles de segona, criats de primera, filles angelicals i còmics diversos, omplen una hora i mitja d’embolics i facècies d’una comicitat tant ben administrada que resulta brillant fins a convertir la representació en tot un plaer per a la intel·ligència.

Vull afegir a aquest comentari que la companyia aconsegueix, una altra vegada, superar-se a si mateixa. Temes com la utilització, àmplia, de l’espai escènic que força vegades s’insereix entre o darrera el públic, m’ha agradat més encara aquest any. M’ha semblat també que el declamat de l’obra havia pujat uns quants punts més sobre un registre que ja era molt bo. La inclusió d’esquetxos musicals de collita pròpia: encertadíssima. I la vis còmica de la companyia, insuperable!

Què més voleu que us en digui!?… Que és una companyia sense “figures”. Que llueix tothom i on tothom és important. A més a més, estem davant una companyia que cada any fa tractes amb una nova direcció. I, és clar, com els còmics de tota la vida, en acabar la representació passen el plateret, on, gustosament, els agraïm la bona estona passada. I tant que sí!

I.. els teniu al Parc de l’Estació del Nord, fins al 3 d’agost, cada tarda a les 19 h., excepte els dimecres. Repetireu, és clar que sí!

Read Full Post »

“Somni d’una nit d’estiu” al Parc de l’Estació del Nord, fins el 31 de juliol. La Companyia: Parking Shakespeare. No us el perdeu!

A Shakespeare no cal fer-li més propaganda i anava a afegir que, al Somni d’una nit d’estiu, tampoc. Però no és veritat. Comparat amb les ciutats europees amb les que ens hauríem de comparar, Shakespeare, és escassament representat. Tinc notícies que a Londres, per exemple, és representa a l’aire lliure en les nits de bon temps. No, no ho he vist mai, però em va fer il·lusió llegir-ho!

Per això, aquesta iniciativa de Parking Shakespeare, de presentar-nos cada any una obra (i ja és el tercer cop que ho fan), em sembla sensacional. I fer-ho de forma gratuïta, en els temps de “grans retallades” que estem vivint, ho tinc per tota una heroïcitat.

Mireu: la companyia té un tarannà cooperatiu (vull dir que cooperen tots en totes les tasques) molt en sintonia amb els temps que estem vivint. I us en adonareu al arribar, quan veureu uns personatges amb granota de jardiner, arreglant la pista on s’ha d’actuar. Segur que ho heu encertat, oi?: són els mateixos actors!

Us agradarà comprovar que una altra manera de fer teatre és possible i, al acabar, convindreu amb mi que uns actors o actrius, de veritat, d’aquells que “en són”, no que “en fan”, poden  fer creïbles les fades, els reis d’Atenes i els caps de ruc. Sorprèn, doncs, com cos a cos amb el text aconsegueixen transportar-nos allà on volen. Són gent de vàlua!

I m’alegra també veure com obren cada dia el “teatre al carrer” per actuar sense xarxa, cara a cara, amb el públic a un pam i envoltant-los del tot. Jo, que ignoro les arts teatrals, llevat de la d’asseure’m als patis de butaques, aquesta manera de fer teatre em sembla la més difícil i autèntica de totes.

M’agradaria que us hi arribéssiu i me’n féssiu cinc cèntims al tornar. Els ingredients hi són tots: un bon director, uns artistes que vénen de lluny i que dominen l’ofici a la perfecció i un text descomunal. La sensació d’assistir a un Shakespeare representat al càlid vent de la tarda, és ben gratificant!

Read Full Post »

“La Comèdia dels Errors” a la fresca, darrera producció de “Parking Shakespeare” a Barcelona

Aquest diumenge al vespre, a la fresca del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, hem passat una vetllada de teatre que costarà d’oblidar. I és que no és gaire freqüent tenir teatre a la fresca, que aquest teatre sigui de Shakespeare, que l’obra escollida sigui una comèdia de les que exigeix molt d’esforç dels intèrprets i que, aquest esforç, no defalleixi gens ni mica al llarg de l’obra. Si hi afegim que, a més, la representació era de franc, digueu-me si hi ha res de mes interessant!

Les coses m’agraden, o no, i solament tracto d’esbrinar-ne el perquè. I Shakespeare m’agrada. Aquest espectacle de gent reflexionant en veu alta –així com monologant- que ens fa sabedors del que pensen i pretenen, tot posant-nos en clar avantatge cara als altres protagonistes de la comèdia o tragèdia és un plaer i un estímul.

Shakespeare, doncs, m’agrada i veure’l representat -ben representat!- és un plaer, i tots plegats vam riure i aplaudir amb veritables ganes.

Les obres d’aquest genial anglès no s’aguantarien sense una sabia direcció. Passen tantes coses, tantes coses a la vegada i totes tant importants que crec que Shakespeare devia ser  en realitat un director teatral que escrivia i actuava. Així que, primer, la felicitació per l’alter ego de l’autor: el director.

En segon lloc, la felicitació a l’esplèndid aplec d’actors. No deu ser pas fàcil d’actuar en un espai a l’aire lliure i en un escenari circular. Jo em quedo amb la impecable dicció. En tot moment el recitat va ser clar, alt i comprensible. Acompanyat per una gesticulació a vegades original, d’altres sorprenent i sempre adient i puntejada amb uns quants gags que acompanyaven de meravella el text.

Dels actors només en coneixia els de Manresa, però crec que no m’oblidaré de cap d’ells. Veure-us ha sigut un plaer!

I acabo saludant afectuosament els dos que he conegut als bars del meu poble, abans que al teatre, la Mireia Cirera i el Pep Garcia-Pascual. Enhorabona!

Read Full Post »