Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for desembre de 2007

El rapte de ProsèrpinaVaig llegir el “Rapte de Prosèrpina”, al tornar d’una visita a la Galleria Borghese de Roma i, si veure l’estàtua de Bernini va ser impressionant, no ho va ser menys la lectura del poema de Claudi Claudià que la va inspirar.

Qui era aquest Claudià? Se’n sap ben poca cosa llevat que va ser un celebrat poeta per allà l’any 400. Uns diuen que era cristià –en temps de Teodosi el cristianisme era del tot oficial– d’altres que no. Sigui com sigui aquest contemporani de Sant Jeroni i Sant Agustí fou un excel·lent poeta amplament celebrat pels seus contemporanis.

Entre totes les tradicions que sobre el mite de Prosèrpina –la Persèfone grega– Caludià fa la seva actualització. La cosa fóra més o menys així. Júpiter, el gran, engendra amb la seva germana Ceres, deesa de la terra, una única filla: la nostra Prosèrpina. Júpiter té dos germans més com a mínim, l’un és Neptú déu dels mars i llurs profunditats, l’altre Plutó déu dels inferns. Aquests darrer, que no havia conegut l’amor de cap noia, reclama a Júpiter l’acompliment d’una vella promesa segons la qual, havia de donar-li, per muller, la jove Prosèrpina, el rapte de la qual és el què va esculpir Bernini de manera magistral el segle XVII.

Us estalvio detalls de l’argument, solament que la seva mare, desesperada, arrenca la noia dels inferns cada primavera per perdre-la de nou a la tardor. Així Ceres, deesa de la terra, acompleix el seu paper fent reviure el món, cada primavera, amb la vinguda de Prosèrpina que ho omple tot de bons presagis. I fa plorar tothom amb l’arribada de la tardor i els rigors del dur hivern, que és quan la noia no hi és.

Un mite del tot pagà, sí senyor, però que faríem be de llegir amb calma, d’un temps en que la humanitat, menys orgullosa i prepotent, respectava la terra que trepitgem.

El llibre es llegeix molt bé. Es pot llegir d’una tirada sense haver de recórrer gaire a les notes a peu de pàgina, tot i que recomanaria fer-ne almenys una segona lectura ben feta. És molt d’agrair pels que no en som especialistes, que ens estalviï tota aquella adjectivació referida als mites clàssics que fa tan dificultosa la lectura d’alguns grans llatins. Quan ho haureu fet torneu a mirar-vos les fotos del Bernini. A mi em fa l’efecte que en va fer una lectura esbiaixada ressaltant-ne solament la part lletja de la història. O potser sóc jo que vull veure-hi una història més complexa.

Llegiu-lo i ja m’ho direu!

Read Full Post »