Quan un manresà es troba, per alguna raó familiar o laboral, exiliat de la seva Ciutat, és interpel•lat sovint, amb la qüestió de què és això de la Misteriosa Llum de Manresa.
Doncs mireu, era allà pel segle XIV i Manresa patia una gran sequera. Tants i tals eren els sofriments, que el Consell Municipal va decidir posar-hi remei d’una vegada per totes: farien una Sèquia de Balsareny a Manresa, per abastir la Ciutat d’aigua. I amb aquesta idea anaren a veure el Rei, que llavors era Pere III, per sol•licitar-ne l’autorització.
L’obra meresqué la reial aprovació i començaren les obres d’aquest transvasament. Però, arribats a Sallent, el canal havia de travessar terres del Bisbat i començaren els plets -els transvasaments ja ho tenen això!-. Mentre discutien que si passes o no, els treballadors deixaren l’obra, farts de que els hi desfessin de nit el que ells feien de dia.
Altre cop a cercar el suport reial i el de l’Infant Jaume d’Urgell, però la posició de la mitra vigatana, i dels pobles de la comarca per on havia de passar aquesta Sèquia, semblava del tot inamovible. En aquestes estàvem quan el Bisbe va posar en entredit (o sigui va excomunicar) el Consell de la Ciutat. La tradició, les primeres mostres de la qual son d’un parell de segles més tard, vol que els excomunicats siguin tots els ciutadans i que les Esglésies romanguin tancades set anys.
El cas és que el 21 de febrer del 1345 aparegué a l’Església del Carme una Misteriosa Llum, uns diuen que vinguda de Montserrat i els altres apareguda allà mateix, que es parteix en tres braços i van l’un a la Capella tal i els altres….
…”Les campanes repicaren sens que ningú les tocàs!” diuen els goigs que són, més o menys, l’himne oficial de Manresa. El frare campaner corre a donar la nova i la Ciutat es revoluciona. Les notícies s’amunteguen l’una damunt l’altre. El Bisbe, Galcerà Sacosta, veu en aquest prodigi, que la Sèquia és del voler diví. Aixeca l’entredit, obre les Esglésies i dona autorització per continuar l’obra.
La pau s’ha signat i la Sèquia corre cap a casa plena d’aigua. Manresa té des de llavors una cosa que la distingeix: aigua! I si no us ho creieu, veniu un dia a veure el Parc de l’Agulla, o veniu a fer la Transèquia i, caminant al costat del canal, us en fareu capaços.
I jo ho deixo aquí. Si entenem per cultura aquelles coses que ens permeten viure, conviure i sobreviure en un entorn, aquesta Llum, que algú l’ha volguda convertir en un “objecte volador no identificat” avant la lettre, ha estat i és encara tot un referent pels manresans.
I, bona nit a tothom!
Blog de'n Valentí Torra 