Ja he deixat passar massa dies des del “Gianni Schicchi”, així que anem per feina. Aquesta tercera òpera del famós “Trittico”, no té pèrdua. La música és seguida, àgil, entretinguda i brillant – brillantíssima en algun moment – i la lletra… Tot i ser feta del mateix autor que va composar la “Suor Angélica” (Giovacchino Forzano 1884-1970) a mi m’ha recordat algunes peces de teatre del renaixement a les que pogut accedir.
Però el tema és del tot actual. Uns parents reunits a l’entorn del familiar ric que acaba de morir. Del testament només se’n sap que, diuen que… ho deixa tot a un convent de frares de Florència. Desesperació de la família. Algú diu: “qui ens ho havia de dir que plorariem de veritat!” Tot ben actual i ben corrent com podeu veure.
Llavors apareix al mig de la cobdícia general la Lauretta que canta una ària del tot angelical, d’una bellesa infinita, al seu pare ja vellet, dient-li que vol anar a Porta Rossa – dedueixo que deu ser una joieria florentina de gran nivell – a comprar un anell per casar-se amb el fill, ara desheretat, del mort. Si no, amenaça, anirà al Ponte Vecchio per llançar-se de cap a l’Arno.
L’ària “O mio babbino caro…” és un dels moments estel·lars de la musica de Puccini que justifica la passió i l’excés per l’òpera. Una veu pura canta un desig ben terrenal, com si la música desmentís la lletra, la bellesa anul·lés l’interès. Això és el que mai deixarà de sorprendre’m de l’òpera. I això potser és el que la defineix més bé.
És un moments com aquests que, l’òpera, ens fa millors!
La gent de Sabadell bé, en la seva línea. Una obra bella, divertida i que no perd interès en cap moment. Com que és una obra ben coral, cal destacar-los tots. Menció especial per l’Enric Serra en el paper d’Schicchi, que Déu n’hi do! la Lauretta, vestida com les florentines que hi ha a la Loggia dei Lanzi, era la Montserrat Martí que tots sabeu de qui és filla. I la resta de la companyia va fer el seu paper amb dignitat.
Blog de'n Valentí Torra 