Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2007

a contrallumHi ha poetes que mereixen millor sort i llibres que mereixen una més gran difusió. Perquè? Doncs perquè el teu darrer llibre, Valentí, és un bell treball del gènere, tan poc considerat avui, de “poesia no professional”. És un llibre fet pel pur plaer de fer-lo, cosa que, en temps tant interessats com aquests, és de lloar.

Pels que llegiran aquesta carta oberta, aquí un tast. El primer treball del llibre comença amb “Gerani”. Faig una lectura “vertical…” “Gerani (…) Jardí petit (…)” i ara ve una d’aquelles coses que més m’agraden el teu fer poètic i que no sabria pas com definir “enlairat com un poeta”. Així que aquell test, a dalt d’una finestra, amb un gerani posem vermell, està “enlairat” com tu, per exemple?

El “haikú” que va en tercer lloc és, probablement, el que més m’agrada. Diu: “Bella. Lluïssor / de l’esguard en mirar-te. / Mirall en acte.”. Uf! Al quart els ànecs suren, al llac de l’Agulla, “…com paraules tendres.”

Al llibre hi ha de tot, impressions, apunts del natural, misticisme, meditació i reflexió sobre el fer poètic. I, també, alguna poesia de “circumstància”, no cal dir. Però el que vull ressaltar ara és que, com deia “aquell”, mentre hi hagin poetes hi haurà poesia. I la necessitem tant…!

Als que puguin interessar aquestes notes, dic que el poemari “A contrallum” és editat per Parcir Edicions Selectes de Manresa, el novembre del 2006.

Sort, Valentí, i…espero el teu següent llibre!

Anuncis

Read Full Post »

PortadaEl dia 7 de novembre de 1930 una noia que es troba a Tenay, sanatori per a tuberculosos dels Alps francesos, rep una carta del seu estimat on li comunica la ruptura de relacions i el seu proper matrimoni amb una altra dona. Així comença el nostre llibre que, amb una prosa deliciosa i sòbria, reflexiona sobre l’amor i l’amistat, sense cap concessió al sentimentalisme fàcil.

El llibre, una mena de carta de resposta, segurament mai enviada, o de diari íntim, acaba la vigília de Nadal del mateix any. És un llibre únic i és també l’única obra escrita per Marcelle Sauvageot que des de la seva publicació a finals de 1930 no ha parat d’expandir-se i de créixer en edicions i traduccions.

Qui és Marcelle Sauvageot? Neix a Charleville l’any 1900, l’any 18 marxa a estudiar literatura a París i el 34 mor a Davos de tuberculosi. La lluita contra la malaltia la porta primer a Tenay-Hauteville on el 1930 on escriu “Laissez-moi”, originalment publicat com a “Commentaire“. Finalment fa cap a Davos, el mític sanatori on transcorre la “Muntanya màgica” de Mann, i on havia de morir a primers de gener.

Com molts d’altres –Keats, Kafka, Txekhov… o el nostre Màrius Torres– va viure i morir de parella amb la tuberculosi, autèntica “pesta blanca” de l’època. Potser un dia hauríem de fer una recopilació de literatura de sanatori feta la primera meitat del segle XX.

Aquest llibre ha estat portat al teatre, però no tinc cap notícia que s’hagi estrenat a casa nostra. Jo, per si de cas, ja començo a fer cua per veure-la!

Read Full Post »

Portada“Vostè ja ho entendrà” és, que sapiguem, la darrera obra publicada de Claudio Magris. Un llibre petit –té una seixantena de pàgines- i ben ple de contingut. A diferència de les altres obres de Magris a les que he tingut accés, aquest no és un llibre difícil. Llegir-lo, llegir-lo amb l’atenció que es mereix, no us costarà gaire més d’una horeta i mitja. És un llibre tendre, però també és un llibre cru i despietat.

Aquí, Magris, reprèn el mite d’Orfeu i Eurídice, per fer un retrat de l’amor madur des del punt de vista de l’esposa morta , com la Eurídice clàssica, per la mossegada d’una serp. Eurídice manté al llarg de tot el llibre un monòleg intens on fa un retrat del marit –Orfeu-, adreçat a algú que no coneixem pas –el President de la fundació que regeix la Casa de Repòs on es troba -.

Hi ha també una tràgica i tendra meditació sobre la soledat. Eurídice morta i a la Casa de Repòs, plany Orfeu. Sap que la necessita, que sense ella no farà pas res més de bo. I una exposició crua i en algun moment còmica del com porta la situació el pobre poeta. Un llibre escrit, doncs, amb un gran sentiment i un no es pot treure del cap que Magris va enviudar, no sé si fa gaire temps, però en qualsevol cas de ben gran.

És una autobiografia, com deia el presentador del llibre a Barcelona? Potser sí. Sigui com sigui, seria una autobiografia feta amb més biografies que no la seva. Una reflexió sobre l’ofici de poeta? Potser també, però llavors fora una reflexió sobre la feblesa del ser poeta i no pas de la grandesa.

És ben segur, perquè ho ha dit repetides vagades aquest dies, un homenatge a Eurídice, al seu bon sentit del tot imprescindible per Orfeu, i de retruc un homenatge al paper de la dona desinteressada, protectora i guia… com segurament era la que ell va perdre.

Cal llegir-lo perquè és el Magris personal i íntim el que parla. Perquè no és l’erudit i a voltes difícil, més assagista que narrador, d’altres obres. I, a més… perquè aquest monòleg ja s’ha portat al teatre a Itàlia i la temporada que ve, si tot va bé, el tindrem a Barcelona!

Read Full Post »

És més alt del que sembla a les fotos. En la seva seixantena (68) llueix una magnífica mata de pèl negre. El color de pell torrat, com correspon a un home de costums marineres. Una mirada afable, però penetrant, vestida per unes ulleres que no para de posar i treure. Vestit fosc impecable amb una camisa color blau cel. Elegant.

Fa la seva entrada al carreró tot saludant, amb una inclinació de cap, amable, i un mig somriure, als que passegem pel defora del Institut Italià de Cultura tot esperant l’hora. És prou discret. El seu tarannà no té gens de “divisme”.

A dins ens hi congreguem uns tres-cents que a nosaltres dos, venint de la llunyana Manresa, ens semblen una multitud. D’escriptors en vaig localitzar dos entre el públic. Un era Joan de Sagarra, l’altre Lluís Izquierdo, el bonhomiós poeta de “Travesías del Ausente”, el meu poeta, viu, preferit en llengua castellana. Editors, traductors… però sobretot lectors omplim la sala.

L’acte el presenta algú del Institut Italià de Cultura en un italià standard prou comprensible. Un del país en fa una introducció en castellà i tot seguit Claudio Magris, el mestre, s’explica i s’explica. Nosaltres escoltem embadalits però l’italià que usa és el de Trieste i és, com a mínim, un pèl obscur. Res però, ens sembla, que no hagi dit a la Mònica Terribas o a l’Ada Castells aquests darrers dies.

A la fi aprofito per saludar a en Lluís Izquierdo, poeta, mentre la meva dona fa cua per aconseguir la dedicatòria de Claudio Magris. Ens signa “A cegues”. Total una horeta i quart de saviesa i bon estil.

I, ara, a llegir “Vostè ja ho entendrà”.  I espero poder explicar-ho al proper article!

Read Full Post »