1. Dafnis i Cloe és una novel•la escrita al segle II de la nostra era, si fa o no fa en temps de l’emperador Adrià. Una novel•la hel•lenista, doncs, definida, o explicada, com a novel•la d’amor pastoral. D’amor i d’aventures diria jo, donat que les incursions per terra dels de la ciutat rival i per mar dels pirates de Tir, posen un cert suspens a la trama.
Però la trama d’amor pastoral es val per si mateixa. Dos nois, trobats en circumstàncies extraordinàries, rodejats de vestits i símbols del reu rang i alletats ell per una cabra i ella por una ovella, creixen al camp, s’atreuen però – oh meravella! – són absolutament ignorants de les coses de l’amor.
2. Qui no és ignorant d’aquestes coses és el públic a qui va dirigida la novel•la: la gent de ciutat de la popular illa de Lesbos. Tothom sap com acabarà la història, però la narració manté la tensió eròtica i la que fa a l’origen de la parella, amb la saviesa retòrica de la millor sofística.
Els nois són trobats a la font de Pan i a la cova de no sé pas quines nimfes. Són d’extraordinària bellesa, tenen cura dels respectius ramats i toquen la siringa que, si no ho he comprès malament, és una flauta de diverses canyes, similar a aquelles que avui veiem en els artistes de Perú. Un dia ella el veu nu i no sap que li passa. Un altre dia és ella qui va nua i s’abracen i es fan petons però, fins que una veïna no dona alguna lliçó al noi… Espantat, no solament per la descoberta, no és capaç de traslladar els seus coneixements recentment adquirits…
3. D’aquí endavant la intervenció dels homes de ciutat, amb els seus vicis i la visió gens “pastoral” de l’amor, sondrolla la contrada, fins que els orígens són aclarits a gust de tothom.
L’obra és plena de referències a la mitologia de l’època i, això, a vegades ens fa la literatura clàssica una mica feixuga. Però el que jo lamento, és no saber-ne prou com per comprendre. Per exemple, m’agradaria saber si eren corrents els abandonaments d’infants (i no us diré perquè Dafnis i Cloe van ser abandonats) o, si tot plegat, és un recurs d’escriptor per donar orígens misteriosos als personatges. Però em fa l’efecte que no. M’agradaria saber si els contes sobre la innocència amb la càrrega eròtica d’aquest eren d’us comú. O si els de ciutat es complaïen escoltant històries improbables, amb el delit que avui anem a l’Òpera sabent que l’argument és, com a mínim, increïble.
4. M’agradaria saber… És un excel•lent llibre per fer una primera immersió a la cultura grega com, Claudi Claudià (Porsèrpina), ho és per fer un magnífic tast de la literatura tardo romana. I, si us salteu l’impagable estudi previ, té unes vuitanta pàgines solament.
Proveu-ho! Longus no us decebrà.
Blog de'n Valentí Torra 