Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2009

dumasLa vida d’Alexandre Dumas fill (1824-1895), que he trobat al final de l’edició francesa de la Dama de les Camèlies, conté notícies ben interessants. Per exemple que, el 16 de gener de 1824, va néixer una tal Alphonsine Plessis, que es dirà més endavant Marie Duplessis, per acabar sent Marguerite Gautier a la Dama de les Camèlies i Violetta a la Traviata. El 1842, el jove Dumas, amb només divuit anyets, en fa coneixença. La noia té la seva mateixa edat i ja és una noia que “mène une vie trés libre”. El 1844 ja és el seu “amant de coeur”, i el 1845 té lloc la primera, i espectacular ruptura, que explica també la novel•la, i és llavors que s’escriu el famós “billet de rupture”, recuperat després de la mort de Marie i regalat a Sarah Bernhart per la seva interpretació de Marguerite al teatre, “billet” que ja havia llegit a la novel•la.

El text, en traducció meva, diu:

“Estimada Marie
No sóc pas prou ric per estimar-vos com voldria, ni prou pobre per ser estimat com voldríeu vós. Oblidem doncs tots dos, vós un nom que us ha de ser indiferent, jo una felicitat que se’m torna impossible…”

Al cap de pocs dies Marie esdevé l’amistançada de Liszt. Oh!

Marie Duplessis mort a Paris el 3 de febrer de 1847, d’una tuberculosi. Al cap de poc, el 10 de febrer, comença la venta dels seus béns per saldar els deutes que, pel que sembla, eren molts. Els que conegueu la novel•la reconeixereu aquí el primer capítol. Una cosa, però, no va dir Dumas  fill, i és que a la subhasta hi va assistir ni més mi menys que Charles Dickens. Jo em trec el barret amb respecte per la pobre Marie però, també, amb una gran admiració.

El 16 de febrer l’exhumen i la traslladen al cementiri de Montmatre i això… també ho he llegit –i amb quin horror– a la novel•la. El 1848 Alexandre Dumas fill s’isola a Sant-Germain, rellegeix Manon Lescaut I escriu en un mes La Dame aux Camélias a “l’Auberge du cheval blanc”, que obté tot seguit un èxit prodigiós. Només té vint-i-quatre anys.

En una propera entrega: una descripció de la bellesa i l’estil de la tal Duplessis, llegida a un testimoni de l’època: Jules Janin. No s’ho perdin!

Anuncis

Read Full Post »

gomorraGomorra del napolità Roberto Saviano, és un llibre impactant, gens ni mica fulletonesc, que tracta de la problemàtica que té Itàlia i, de retruc, la major part del món occidental, per causa de les organitzacions de caràcter mafiós, conegudes genèricament com la “camorra”.

Amb risc de la pròpia vida – actualment viu fora del país i sota protecció policial – i d’una manera gens pel•liculera, Saviano ens dona de la ma per les interioritats d’aquestes organitzacions. Són organitzacions criminals en el més pur sentit de la paraula, això ja ho sabem, i estan al darrera des de la gran moda italiana fins al tràfic de droga al major i a dojo; de l’eliminació de residus tòxics – no n’explicaré detalls – fins al turisme “low cost”; del comerç d’armament fins…

D’acord que això ja ho suposàvem, però ara en tenim un testimoni públic i protegit. Podeu anar a la plana www.robertosaviano.it i a poc que llegiu italià li podreu seguir els articles a la premsa.

Ara, a mi el què m’ha fet mal, el que realment m’ha impressionat no és l’extraordinària potencia del seu mercat ni la seva capacitat criminal. El què realment m’enfonsa és el seu mètode, allò que fa que en néixer ja pertanyis a un clan o a un altre; que, per gairebé tot hom fer carrera dintre el clan, sigui com una mena de “cursus honorum” desitjable.

La citació inicial del llibre és de Hannah Arendt: “Comprendre què vol dir l’atrocitat, no negar-ne l’existència, afrontar la realitat sense prejudicis”. Vet’ho aquí!

Read Full Post »

Estudis1. Quatre narracions que, de fet, n’hauríem  de dir quatre monòlegs, ràpids, molt més seriosos del què sembla i que, un cop feta la primera lectura, és recomanable de repetir. Almenys a mi m’ha anat bé de fer-ho

Una és la narració feta en un quadern –i això sona a Les Benignes– en un ambient de ciutat assetjada per una guerra que no podem situar en l’espai, però que pertany definitivament al segle XX.

La segona tracta d’un home bloquejat a París per un problema de paperassa legal. Si sabés quant temps hauria de durar el seu, diguem-ne, “confinament”, sabria amb el què compta i París tindria una altre dimensió. Però no…

A la tercera, algú enganxat a un suposat amor de la seva vida, a la ciutat de “K.”, ha d’emprendre el vol i espera tornar tot seguit. Ella també treballa i vola i de fet ignora…   No sé pas si n’haig de dir res mes.

I acaba el llibre amb l’embolic que es fa un que intenta resoldre lògicament, el seu conflicte sentimental, però de fet el que llegim és el garbuix, no la història.

2. Un llibre molt bo. Les històries son volgudament difícils d’ubicar en el temps i el l’espai. Els personatges són ben comuns. I, l’argument, és d’allò més vulgar. Un llibre gens ni mica heroic, vaja!

Què és doncs, el que el fa interessant?… Que semblen esbossos; apunts del natural; assajos de retrat psicològic; contes de l’absurd i molt més, tot en 55 pàgines. Hi ha també unes il•lustracions de Jesse Littell, però ignoro el grau de parentiu que deu tenir amb l’autor.

Que tingueu bona lectura!

Read Full Post »