Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Jonathan Littell’

De la popular Suite Francesa ja ho deveu haver llegit tot. Es tracta de l’obra inacabada, de la malaguanyada Irène Némirovsky, que va aparèixer dins d’una maleta abandonada, al cap d’anys de la seva mort. Cal dir també, que es tracta d’una novel•la prou remarcable, que no fou pas revisada ni corregida per l’autora, el què la fa encara més impressionant i més valuosa com a document.

Miraré de fer-hi la meva aportació fugint, si puc, dels camina més fressats.

1. La primera part és un mosaic del que fou l’èxode francès davant la imminent arribada de l’exercir del “Reich” a París. Les peripècies de diverses famílies són tractades amb una gran tendresa, però sense amagar-ne la duresa de la situació. Molts són els personatges que es van encreuant pel camí, però a mi, el què més m’ha agradat, és el retrat del matrimoni Michaud, una parella d’empleats de banca que, tot i el mal moment, raonen i es comporten amb una gran dignitat.

Aquesta primera part, que ella va titular Tempesta de Juny, a mi m’ha recordat Els Miserables, tant pel fons com per la forma. Com Victor Hugo traça una epopeia de perdedors, sense amagar-ne els aspectes foscos. I com ell, els fa aparèixer i desaparèixer, trobar-se i perdre’s, amb un talent narratiu que fa enveja.

Jo coneixia la Irène que construïa els seus llibres sempre des del punt de vista d’un personatge principal – El Ball, David Golder…- I aquest llibre m’ha semblat tota una novetat en la seva tècnica narrativa.

2. La segona part titulada Dolce és tota una altra cosa. La presència dels alemanys, els oficials dels quals s’allotgen a les cases dels francesos, produeix situacions ben xocants. La majoria de famílies que els hostatgen tenen un fill mort o presoner, el marit o el pare al front, o tot a l’hora. Ni totes les sogres, les mares i les esposes desitgen de la mateixa manera el retorn dels absents. Ni tampoc els que han quedat a França porten massa bé el tema de la ocupació alemanya o el de la gelosia. A estones, tot es torna violent! I si no fos pel vergonyós capítol del col•laboracionisme, seria com una d’aquelles novel•les franceses en que l’arribada als nous temps – el cicle napoleònic, per exemple – trenca i subverteix l’antic ordre, amb violència, però, també, amb algun resultat ben notable. A mi m’ha recordat Stendhal.

3. Acaba l’obra amb unes notes que l’autora tenia sobre el devenir de l’obra que són tot un tractat sobre l’art de la novel•la. En un moment lamenta no saber prou teoria musical, perquè el que vol és tramar la Suite Francesa com una peça simfònica.

I en conec un que ha fet exactament això: fer una novel•la com una peça de música barroca, Jonathan Littell. I algun paral•lelisme més m’ha semblat trobar-hi.

4. El llibre acaba amb les cartes del seu marit a totes les amistats possibles demanant, amb una desesperació que escruixeix, intercessió en favor de la seva dona. En una fins i tot s’ofereix ell a canvi d’ella. Però tant ell, Epstein, com Irène Némirovsky foren gasejats al cap de poc.

Lectura recomanable per evitar que torni a passar el què no havia d’haver passat mai. I recomanable també pel que neguen que hagués passat. Aquests darrers ho necessiten amb urgència!

Anuncis

Read Full Post »

Estudis1. Quatre narracions que, de fet, n’hauríem  de dir quatre monòlegs, ràpids, molt més seriosos del què sembla i que, un cop feta la primera lectura, és recomanable de repetir. Almenys a mi m’ha anat bé de fer-ho

Una és la narració feta en un quadern –i això sona a Les Benignes– en un ambient de ciutat assetjada per una guerra que no podem situar en l’espai, però que pertany definitivament al segle XX.

La segona tracta d’un home bloquejat a París per un problema de paperassa legal. Si sabés quant temps hauria de durar el seu, diguem-ne, “confinament”, sabria amb el què compta i París tindria una altre dimensió. Però no…

A la tercera, algú enganxat a un suposat amor de la seva vida, a la ciutat de “K.”, ha d’emprendre el vol i espera tornar tot seguit. Ella també treballa i vola i de fet ignora…   No sé pas si n’haig de dir res mes.

I acaba el llibre amb l’embolic que es fa un que intenta resoldre lògicament, el seu conflicte sentimental, però de fet el que llegim és el garbuix, no la història.

2. Un llibre molt bo. Les històries son volgudament difícils d’ubicar en el temps i el l’espai. Els personatges són ben comuns. I, l’argument, és d’allò més vulgar. Un llibre gens ni mica heroic, vaja!

Què és doncs, el que el fa interessant?… Que semblen esbossos; apunts del natural; assajos de retrat psicològic; contes de l’absurd i molt més, tot en 55 pàgines. Hi ha també unes il•lustracions de Jesse Littell, però ignoro el grau de parentiu que deu tenir amb l’autor.

Que tingueu bona lectura!

Read Full Post »

1. He acabat “Les benignes”, de Jonathan Littell, i l’esglai que m’ha acompanyat al llarg de les més de mil pàgines, encara no m’ha abandonat del tot. És un llibre sobre la gran guerra europea i els seus horrors; sobre l’ànima humana i les seves (nostres) terribles possibilitats criminals i, també, de la immensa mesura de dolor que pot arribar a contenir l’home.

Narrat en primera persona, a tall de memòries, fa un recorregut per la joventut d’abans de la guerra; per una Europa no gaire menys racista del què llavors era Alemanya; per la entrada al partit nacionalsocialista; per l’allistament i l’anada al front de l’est com a SS., on l’esgarrifança puja molts enters; per Stalingrad… I sense deixar el calfred cap a un final conegut per tothom.

Però si només fos això seria com tants altres llibres. El seu punt de vista és el d’un SS. refotudament intel•ligent, pertorbat i pertorbador, que ens mena per un itinerari on es mostren alguns dels abismes insondables de la nostra mimada psique.

I encara hi ha més coses, perquè en aquest tour hi ha una colla de temes, annexes al discurs principal, que són d’una gran qualitat, afegint una mena de lliçons, fetes en format de conversa, sobre literatura, música (aquest tema és magistralment tractat), lingüística (al Caucas), filosofia i alguna cosa més que ara se m’escapa.

Al llarg del llibre pensava que amb dues-centes pàgines menys hauria estat més llegidor, però al tancar-lo definitivament penso que no n’hi sobra cap ni una. Els especialistes en la Segona Guerra Mundial estic segur que confirmaran les seves afirmacions perquè, de fet, és un bon llibre d’història. Però a mi el que més m’ha captivat és el conte moral que explica com, persones bastant normals, fent coses aparentment normals, s’apunten a organitzacions un pic massa idealistes, però al cap i a la fi normals i passen a fer coses del tot immorals, irracionals i ben terribles. El cas és que hi troben justificació! Un cop estan en el discurs – en el rotllo que es diu ara -, en el partit, en l’exèrcit i en la guerra, van trobant natural allò que just abans d’ahir haguessin trobat bestial.

És la deriva criminal d’Europa?… És l’abdicació del pensament que deia Hannah Arendt?… És per pensar-hi tots plegats i no tornar-hi!

2. Al fer aquesta primera lectura de “Les Benignes”, no he volgut repenjar-me en res del notable corpus de crítica i comentari, que ha general Littell amb aquesta obra. La lectura s’ha fet així, cara a cara i a partir d’ara ja en parlarem.

Una sola i notable excepció és la lectura de l’impragable Blog que fa en Ferran Mir: maxaue.wordpress.com. Llegiu-lo si podeu. És aclaridor.

3. Una noteta sobre les Benignes, anomenades així (segueixo Pierre Grimal)
per tal d’afalagar-les. Són les Erínies, divinitats dolentes a les que els romans anomenaven les Fúries. Genealogies a part, tenen per missió el castigar el crim, sobretot contra la família i protegir l’ordre social. Forces primitives que no reconeixen ni l’autoritat del mateix Zeus, quan s’apoderen d’algú l’embogeixen i el torturen de totes les maneres possibles.

En la darrera frase del llibre Max Aue diu: “Les Compassives havien trobat el meu rastre”…

Read Full Post »