De la popular Suite Francesa ja ho deveu haver llegit tot. Es tracta de l’obra inacabada, de la malaguanyada Irène Némirovsky, que va aparèixer dins d’una maleta abandonada, al cap d’anys de la seva mort. Cal dir també, que es tracta d’una novel•la prou remarcable, que no fou pas revisada ni corregida per l’autora, el què la fa encara més impressionant i més valuosa com a document.
Miraré de fer-hi la meva aportació fugint, si puc, dels camina més fressats.
1. La primera part és un mosaic del que fou l’èxode francès davant la imminent arribada de l’exercir del “Reich” a París. Les peripècies de diverses famílies són tractades amb una gran tendresa, però sense amagar-ne la duresa de la situació. Molts són els personatges que es van encreuant pel camí, però a mi, el què més m’ha agradat, és el retrat del matrimoni Michaud, una parella d’empleats de banca que, tot i el mal moment, raonen i es comporten amb una gran dignitat.
Aquesta primera part, que ella va titular Tempesta de Juny, a mi m’ha recordat Els Miserables, tant pel fons com per la forma. Com Victor Hugo traça una epopeia de perdedors, sense amagar-ne els aspectes foscos. I com ell, els fa aparèixer i desaparèixer, trobar-se i perdre’s, amb un talent narratiu que fa enveja.
Jo coneixia la Irène que construïa els seus llibres sempre des del punt de vista d’un personatge principal – El Ball, David Golder…- I aquest llibre m’ha semblat tota una novetat en la seva tècnica narrativa.
2. La segona part titulada Dolce és tota una altra cosa. La presència dels alemanys, els oficials dels quals s’allotgen a les cases dels francesos, produeix situacions ben xocants. La majoria de famílies que els hostatgen tenen un fill mort o presoner, el marit o el pare al front, o tot a l’hora. Ni totes les sogres, les mares i les esposes desitgen de la mateixa manera el retorn dels absents. Ni tampoc els que han quedat a França porten massa bé el tema de la ocupació alemanya o el de la gelosia. A estones, tot es torna violent! I si no fos pel vergonyós capítol del col•laboracionisme, seria com una d’aquelles novel•les franceses en que l’arribada als nous temps – el cicle napoleònic, per exemple – trenca i subverteix l’antic ordre, amb violència, però, també, amb algun resultat ben notable. A mi m’ha recordat Stendhal.
3. Acaba l’obra amb unes notes que l’autora tenia sobre el devenir de l’obra que són tot un tractat sobre l’art de la novel•la. En un moment lamenta no saber prou teoria musical, perquè el que vol és tramar la Suite Francesa com una peça simfònica.
I en conec un que ha fet exactament això: fer una novel•la com una peça de música barroca, Jonathan Littell. I algun paral•lelisme més m’ha semblat trobar-hi.
4. El llibre acaba amb les cartes del seu marit a totes les amistats possibles demanant, amb una desesperació que escruixeix, intercessió en favor de la seva dona. En una fins i tot s’ofereix ell a canvi d’ella. Però tant ell, Epstein, com Irène Némirovsky foren gasejats al cap de poc.
Lectura recomanable per evitar que torni a passar el què no havia d’haver passat mai. I recomanable també pel que neguen que hagués passat. Aquests darrers ho necessiten amb urgència!
1. Quatre narracions que, de fet, n’hauríem de dir quatre monòlegs, ràpids, molt més seriosos del què sembla i que, un cop feta la primera lectura, és recomanable de repetir. Almenys a mi m’ha anat bé de fer-ho
1. He acabat “Les benignes”, de Jonathan Littell, i l’esglai que m’ha acompanyat al llarg de les més de mil pàgines, encara no m’ha abandonat del tot. És un llibre sobre la gran guerra europea i els seus horrors; sobre l’ànima humana i les seves (nostres) terribles possibilitats criminals i, també, de la immensa mesura de dolor que pot arribar a contenir l’home.
Blog de'n Valentí Torra 