1. Què és la “Madama Butterfly”? Un impressionant drama en tres actes, fet d’una música que a moments és sublim, sobre un text que val més oblidar. El drama, el que tots identifiquem com el pinyol de l’obra, no comença de veritat fins a la meitat del primer acte, quan la noia és rebutjada per la seva família. És llavors que l’orquestra apreta fort, puja la intensitat, el ritme s’accelera i des d’aquí fins a l’acabament som transportats per una música bella com poques.
Hi ha estones d’una intensitat emocional molt alta i, des del meu punt de vista, és aquí on apareix el millor Puccini. Són autènticament inoblidables els passatges del segon acte on hi apareix el fill. Si un no es fet d’un material de rara duresa i insensibilitat, sentint com la mare ja es veu tornant a ballar, a cantar i que potser haurà de captar pel carrer perquè no li falti el pa. Cantant amb la desesperació de qui se sap sola al món. si un no és una cosa rara… s’ha d’aguantar les llàgrimes més d’un cop.
Oh! Com n’és de remaleït Puccini furgant la ferida de la pobra Butterfly, amb aquella música que no sé pas d’on surt de tant bella! Cobreix tots els registres possibles del dolor d’una mare sola, que contempla l’obscur panorama que amenaça el futur del seu nen.
De fet, al sortir, jo tenia la sensació d’haver anat a sentir una soprano i prou, com si la resta de personatges solament servissin de suport, per fer una gran retrat del dolor, immens, que pot provocar la mesquinesa.
I ara, redactant això, encara tinc una cosa al pit que apreta.
2. L’Òpera pertany al domini del “com”, ja ho sé, però la primera pregunta davant d’una obra d’art hauria de ser: “què” diu. Està de moda jutjar l’obra d’art exclusivament per criteris artístics, també ho sé! Però alguna pregunta sobre el “què” jo me la faig.
I quan em pregunto de “què” tracta, la resposta no m’agrada. Si només fos una història d’amor dissortat… Però, el text a mi em fa un cert tuf: “peli” de Hollywood. I no puc menys que lamentar que Puccini posés tan art al servei d’aquesta causa!
3. La soprano, per cert japonesa de veritat, em va agradar molt. En realitat ho vaig trobar tot molt bé. Les nits d’Òpera a Manresa que ens proporcionen els “Amics de l’Òpera de Sabadell”, són un plaer que mai no vaig pensar que tindria tant a l’abast. Haig d’agrair, també, la feina que hi fan la gent d’”El Galliner”, no sé si, sense ells, el nostre Kursaal seria el que és.
Blog de'n Valentí Torra 