“Constance” la tercera entrega del Quintet d’Avinyó de Lawrence Durrell.

1. Fa uns quants dies que dono voltes al comentari de Constance. I és que els llibres de Lawrence Durrell, són una mica espessos. Però ben mirat… El Quintet dóna la sensació de ser una obra descabellada on costa de trobar on és el territori “verdader” – si és que això existeix – i on la ficció de l’argument. I això és veritat sobretot pel que fa als dos primers llibres – Monsieur i Lívia – ja comentats. Però sense renunciar a un discurs sense acotacions de temps, on el què passa a vegades ja ha passat; ni acotacions personals, on les vides segueixen camins que no hauríem pogut pas pensar, (cosa que, per altra banda, passa amb la major part de la gent que coneixem, oi?) el llibre és més entenedor.

Aquesta tercera entrega inclou un canvi tècnic, doncs passa a parlar ordenadament d’un o l’altre dels personatges, i a seguir un itinerari, com si volgués que cada capítol fos una narració diguem-ne independent. Això facilita prou les coses. I ja no hem d’estar centrats en l’argument (què passa o passarà) per poder centrar-nos la coneixença de cada personatge (com és, què fa o què pensa). Això fa que, aquesta tercera novel•la, sigui molt més intel•ligible. I s’agraeix!

Lawrence Durrell és un autor que porta la més “intensa” filosofia del segle passat a les venes, i hi porta, també, un univers mitològic considerable, fet de coptes, gnòstics i templers que és prou suggerent. Acara’t a tu mateix, sembla dir. Coneix-te. Confronta’t a aquests homes i dones que et presento i repensa’t. Potser sí, potser no… però a mi em sembla que el llibre porta la màxima presocràtica del: coneix-te tu mateix, impresa a l’adn. I opino també, que ell va fer el mateix camí, sense que el llibre sigui gens autobiogràfic.

2. Hi ha una segona cosa en aquesta novel•la que la fa més interessant encara: la Segona Guerra Mundial. Les vides dels joves que hem conegut al castell de Tu Duc, a la Provença, prenen camins diferents i alguns una mica estranys, per causa d’aquest gran cataclisme europeu.

El temps passats per Durrell al servei diplomàtic anglès li donen una perspectiva particular del conflicte. Això fa que la descripció de la França de Vichy sigui francament interessant, amb l’encreuament de serveis secrets que hi operen, la irrupció de la Creu Roja com a actor del conflicte, les delacions i els invàlids de guerra, i hi hagi algun personatge – la Quiminal, per exemple – que mereixerien, tot sols, un llibre sencer. Aquesta no és pas una faceta menystenible de la novel•la, us ho asseguro!

I em caldrà d’anar acabant el Quintet d’Avinyó, una obra que no es pot deixar a mitges.

Read Full Post »

“Lívia”, la segona i magnífica entrega del Quintet d’Avinyó, de Lawrence Durrell.

Quan començo a llegir una novel·la o, com en aquest cas un conjunt, no faig gaire recerca per saber que n’opinen ens savis. M’estimo més rebre’n la impressió el més directa possible. Però aquesta vegada no m’acabo de fer amb aquella idea que em permeti “navegar” en el conjunt. I això no vol pas dir que El Quintet d’Avinyó no sigui una excel·lent obra literària, però és d’una grandesa que desborda!

 En el primer llibre hi trobem uns personatges en l’Europa d’entreguerres amb tota una colla de problemes i vivències. I, al segon, Lívia, m’adono que en realitat són personatges d’una novel·la escrita per un personatge de la segona entrega. I al acabat la segona entrega no estic gens segur de qui és de carn i ossos – si hi ha algú en alguna novel·la que ho sogui – i qui producte literari. O dit d’una altra manera, qui és personatge de qui donat que el fil conductor són dos escriptors, arribats, en el moment d’escriure la “pentalogia”, a un punt de divisió de les personalitats tal com per dialogar entre ells i els seus productes.

Però l’obra és realment bona. El riu de la narració porta una gran diversitat de “materials” i no solament troballes formals. Hi ha un estudi de la soledat humana i una mena de descomposició del jo que jo només havia vist en Pessoa. La identitat esclatada, el desdoblament assumit, la moral discutida i tot plegat enmig d’un ambient esotèric i freudià, colonial i diplomàtic, anglosaxó i egipci a la vegada.

I uns personatges, sobretot els femenins, realment fascinants.

Llegiu-lo si podeu, en gaudireu i pensareu molt!

Read Full Post »

“Monsieur”, el primer llibre del Quintet d’Avinyó, de Lawrence Durrell.

He acabat Monsieur, el primer dels cinc llibres que composen el Quintet d’Avinyó però, abans d’acabar l’empresa, vull deixar quatre ratlles amb la impressió de la lectura encara ben viva. I és que el llibre s’ho mereix.

L’obra té tots els ingredients per ser un best seller de moda. Hi ha un noble arruïnat de la Provença més antiga; una secta gnòstica amb ingredients suïcides que s’ubica a l’oasi de Macabrú, al l’Egipte etern; hi ha l’explicació – o, millor dir, la teoria – del tot improbable, però suggerent, sobre la fi dels Templers i més coses que tot seguit relataré. Amb menys ingredients Dan Brown, per exemple, ha fet prous duros!

L’obra té el caràcter d’un torrent que baixa desfermat enduent-se tot el que troba al seu pas. Acompanyen al Piers, el noble provençal, la seva germana – boja – i el seu marit un metge anglès del servei diplomàtic. L’acompanya també un escriptor anglès que novel•la les seves vides, casat amb una noia que a la vegada…

L’homosexualitat i algun altre tabú, dels que en aquell temps eren tabús tabús, recorre de dalt a baix tota la història de les relacions, triangulars, de les dues parelles, més la d’un historiador single amb una mentalitat prou interessant. I, és clar, Freud, el doctor Freud mític i no el replicat, contestat i desmitificat d’avui, n’és també personatge.

N’hi ha prou per fer-vos venir ganes de llegir-lo? Afegiré que els temps narratius estan situats fora del temps “real” de la novel•la i que poc a poc, ens anem fent a la idea de que no res és el que sembla, o que ni tant sols és de veritat, o… Ja ho veureu!

Per si cal deixo escrit que l’autor, Lawrence Durrell, és autor també d’una altra obra magna, el Quartet d’Alexandria, que va tenir més èxit. Les dues obres – nou llibres en total – són situades al món d’entreguerres, farcides de diplomàtics i d’història i tenen l’amor i els seus confins com a tema central.

Sort i bona lectura!

Read Full Post »