Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Puccini’

Madama Butterfly1. Què és la “Madama Butterfly”? Un impressionant drama en tres actes, fet d’una música que a moments és sublim, sobre un text que val més oblidar. El drama, el que tots identifiquem com el pinyol de l’obra, no comença de veritat fins a la meitat del primer acte, quan la noia és rebutjada per la seva família. És llavors que l’orquestra apreta fort, puja la intensitat, el ritme s’accelera i des d’aquí fins a l’acabament som transportats per una música bella com poques.

Hi ha estones d’una intensitat emocional molt alta i, des del meu punt de vista, és aquí on apareix el millor Puccini. Són autènticament inoblidables els passatges del segon acte on hi apareix el fill. Si un no es fet d’un material de rara duresa i insensibilitat, sentint com la mare ja es veu tornant a ballar, a cantar i que potser haurà de captar pel carrer perquè no li falti el pa. Cantant amb la desesperació de qui se sap sola al món. si un no és una cosa rara… s’ha d’aguantar les llàgrimes més d’un cop.

Oh! Com n’és de remaleït Puccini furgant la ferida de la pobra Butterfly, amb aquella música que no sé pas d’on surt de tant bella! Cobreix tots els registres possibles del dolor d’una mare sola, que contempla l’obscur panorama que amenaça el futur del seu nen.

De fet, al sortir, jo tenia la sensació d’haver anat a sentir una soprano i prou, com si la resta de personatges solament servissin de suport, per fer una gran retrat del dolor, immens, que pot provocar la mesquinesa.

I ara, redactant això, encara tinc una cosa al pit que apreta.

2. L’Òpera pertany al domini del “com”, ja ho sé, però la primera pregunta davant d’una obra d’art hauria de ser: “què” diu. Està de moda jutjar l’obra d’art exclusivament per criteris artístics, també ho sé! Però alguna pregunta sobre el “què” jo me la faig.

I quan em pregunto de “què” tracta, la resposta no m’agrada. Si només fos una història d’amor dissortat… Però, el text a mi em fa un cert tuf: “peli” de Hollywood. I no puc menys que lamentar que Puccini posés tan art al servei d’aquesta causa!

3. La soprano, per cert japonesa de veritat, em va agradar molt. En realitat ho vaig trobar tot molt bé. Les nits d’Òpera a Manresa que ens proporcionen els “Amics de l’Òpera de Sabadell”, són un plaer que mai no vaig pensar que tindria tant a l’abast. Haig d’agrair, també, la feina que hi fan la gent d’”El Galliner”, no sé si, sense ells, el nostre Kursaal seria el que és.

Read Full Post »

Ja he deixat passar massa dies des del “Gianni Schicchi”, així que anem per feina. Aquesta tercera òpera del famós “Trittico”, no té pèrdua. La música és seguida, àgil, entretinguda i brillant – brillantíssima en algun moment – i la lletra… Tot i ser feta del mateix autor que va composar la “Suor Angélica” (Giovacchino Forzano 1884-1970) a mi m’ha recordat algunes peces de teatre del renaixement a les que pogut accedir.

Però el tema és del tot actual. Uns parents reunits a l’entorn del familiar ric que acaba de morir. Del testament només se’n sap que, diuen que… ho deixa tot a un convent de frares de Florència. Desesperació de la família. Algú diu: “qui ens ho havia de dir que plorariem de veritat!” Tot ben actual i ben corrent com podeu veure.

Llavors apareix al mig de la cobdícia general la Lauretta que canta una ària del tot angelical, d’una bellesa infinita, al seu pare ja vellet, dient-li que vol anar a Porta Rossa – dedueixo que deu ser una joieria florentina de gran nivell – a comprar un anell per casar-se amb el fill, ara desheretat, del mort. Si no, amenaça, anirà al Ponte Vecchio per llançar-se de cap a l’Arno.

 L’ària “O mio babbino caro…” és un dels moments estel·lars de la musica de Puccini que justifica la passió i l’excés per l’òpera. Una veu pura canta un desig ben terrenal, com si la música desmentís la lletra, la bellesa anul·lés l’interès. Això és el que mai deixarà de sorprendre’m de l’òpera. I això potser és el que la defineix més bé. 

És un moments com aquests que, l’òpera, ens fa millors!

La gent de Sabadell bé, en la seva línea. Una obra bella, divertida i que no perd interès en cap moment. Com que és una obra ben coral, cal destacar-los tots. Menció especial per l’Enric Serra en el paper d’Schicchi, que Déu n’hi do! la Lauretta, vestida com les florentines que hi ha a la Loggia dei Lanzi, era la Montserrat Martí que tots sabeu de qui és filla. I la resta de la companyia va fer el seu paper amb dignitat.

Read Full Post »

Una altra gran nit al Teatre Kursaal de Manresa, amb la “Suor Angelica” i el “Gianni Schicchi“, dues òperes de tres, del que es coneix per “Il Trittico” de Giacomo Puccini i que a vegades s’interpreten seguides.

“Suor Angelica” és una història que transcorre sencera dins d’un convent de clausura. Una monja, Angelica, rep la visita de la tieta, la Zia Principessa, estirada i autoritària. A partir d’aquí comencem a fer-nos la idea de què un autèntic drama és a punt d’esclatar. La noia, Angelica, ha estat reclosa per haver embrutat el blasó familiar al infantar un nen. Ella, la monja, no n’ha tingut mai més notícia i d’això en fa set anys! Els esdeveniments es precipiten i Angelica mor.

L’argument –no la música!- s’ha fet una mica vell. L’autor un tal Forzano (1884-1970), descriu un convent a la Toscana. Els diàlegs de les monges al pati del convent; una abadessa d’una autoritat pseudo divina o unes almoineres que tornen de captar, omplen la primera part

Els escenògrafs de l’Òpera de Sabadell, han confegit un bell escenari per aquesta primera part: un parell de tarimes amb flors, dos xiprers i una gran creu. Per la continuació: un decorat, del tot escaient per fer de locutori, on es desenvolupa l’autèntic drama. A mi m’ha agradat!

Si l’obra va –crec jo vaja- una mica fluixa de text, no està gens mancada de música i, sinó, escolteu el senza mamma que canta Angelica al saber que el seu fill fa dos anys és mort. I d’aquí al final la intensitat del drama i de la música no deixen en pau a ningú. I, el miracle, que al acabar ho arregla tot –pecats mortals i venials a l’hora,- està resolt amb un quadre d’una gran bellesa…

… Qui us ha recordat, si heu tingut la sort d’anar-hi, la Verge, que apareix al final per endur-se Angelica al cel? … a una Madonna clàssica o a “La primavera” de Botticelli, però vestida de blanc?…

Demà, si puc, l’Schicchi. Ara només em queda dir que Maribel Ortega, la soprano que fa d’Angelica, em va agradar molt. Que l’argentina Mariel Aguilar, contralt, que fa de Zia també. Totes –de la Maribel a la Mariel i fins la darrera monja- van actuar amb gran entrega i, almenys a mi m’ho sembla, amb una notable qualitat.

Fins demà!

Read Full Post »