La vida d’Alexandre Dumas fill (1824-1895), que he trobat al final de l’edició francesa de la Dama de les Camèlies, conté notícies ben interessants. Per exemple que, el 16 de gener de 1824, va néixer una tal Alphonsine Plessis, que es dirà més endavant Marie Duplessis, per acabar sent Marguerite Gautier a la Dama de les Camèlies i Violetta a la Traviata. El 1842, el jove Dumas, amb només divuit anyets, en fa coneixença. La noia té la seva mateixa edat i ja és una noia que “mène une vie trés libre”. El 1844 ja és el seu “amant de coeur”, i el 1845 té lloc la primera, i espectacular ruptura, que explica també la novel•la, i és llavors que s’escriu el famós “billet de rupture”, recuperat després de la mort de Marie i regalat a Sarah Bernhart per la seva interpretació de Marguerite al teatre, “billet” que ja havia llegit a la novel•la.
El text, en traducció meva, diu:
“Estimada Marie
No sóc pas prou ric per estimar-vos com voldria, ni prou pobre per ser estimat com voldríeu vós. Oblidem doncs tots dos, vós un nom que us ha de ser indiferent, jo una felicitat que se’m torna impossible…”
Al cap de pocs dies Marie esdevé l’amistançada de Liszt. Oh!
Marie Duplessis mort a Paris el 3 de febrer de 1847, d’una tuberculosi. Al cap de poc, el 10 de febrer, comença la venta dels seus béns per saldar els deutes que, pel que sembla, eren molts. Els que conegueu la novel•la reconeixereu aquí el primer capítol. Una cosa, però, no va dir Dumas fill, i és que a la subhasta hi va assistir ni més mi menys que Charles Dickens. Jo em trec el barret amb respecte per la pobre Marie però, també, amb una gran admiració.
El 16 de febrer l’exhumen i la traslladen al cementiri de Montmatre i això… també ho he llegit –i amb quin horror– a la novel•la. El 1848 Alexandre Dumas fill s’isola a Sant-Germain, rellegeix Manon Lescaut I escriu en un mes La Dame aux Camélias a “l’Auberge du cheval blanc”, que obté tot seguit un èxit prodigiós. Només té vint-i-quatre anys.
En una propera entrega: una descripció de la bellesa i l’estil de la tal Duplessis, llegida a un testimoni de l’època: Jules Janin. No s’ho perdin!
Blog de'n Valentí Torra 