Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Pep Garcia-Pascual’

Com cada any -i ja en són sis- Parking Shakespeare ens ha proposat la sev versió d’una comèdia de Shakespeare. Aquesta vegada: Molt soroll per res, una de les més interessants, sinó la millor, de les comèdies de Shakespeare.

… i no ens l’hem perduda! A les sis de la tarda, al aparcar al xamfrà d’Alí Bey amb Nàpols, al costat de l’Estació del Nord, ja teníem el pressentiment que, la vetllada, resultaria inoblidable.

Molt soroll per res és un conte impossible que passa en una Messina imaginària. El protagonista de més rang és el Rei Pere d’Aragó (és que el ministre Margallo encara no s’havia activat!) i la rèplica li fa Lleonat, senyor local, servicial en extrem, que vol casar la seva filla amb el amb el millor amic del Rei. Una segona trama la duen a terme un seminoble misogin i una dama que no vol home de cap mena a la seva vida, i que acaba…

I tota una caterva de nobles de segona, criats de primera, filles angelicals i còmics diversos, omplen una hora i mitja d’embolics i facècies d’una comicitat tant ben administrada que resulta brillant fins a convertir la representació en tot un plaer per a la intel·ligència.

Vull afegir a aquest comentari que la companyia aconsegueix, una altra vegada, superar-se a si mateixa. Temes com la utilització, àmplia, de l’espai escènic que força vegades s’insereix entre o darrera el públic, m’ha agradat més encara aquest any. M’ha semblat també que el declamat de l’obra havia pujat uns quants punts més sobre un registre que ja era molt bo. La inclusió d’esquetxos musicals de collita pròpia: encertadíssima. I la vis còmica de la companyia, insuperable!

Què més voleu que us en digui!?… Que és una companyia sense “figures”. Que llueix tothom i on tothom és important. A més a més, estem davant una companyia que cada any fa tractes amb una nova direcció. I, és clar, com els còmics de tota la vida, en acabar la representació passen el plateret, on, gustosament, els agraïm la bona estona passada. I tant que sí!

I.. els teniu al Parc de l’Estació del Nord, fins al 3 d’agost, cada tarda a les 19 h., excepte els dimecres. Repetireu, és clar que sí!

Anuncis

Read Full Post »

1. Al mateix lloc que els anys anteriors – el Parc de l’Estació del Nord – asseguts sota els til·lers a la placeta de sempre, quatre-cents espectadors vam aplaudir amb ganes la dotzena d’actors que van donar vida a Treballs d’amor perduts. [1]

I és que Parking Shakespeare, la companyia, ens va oferir una versió molt per damunt del què podria esperar un marcià, que diumenge a la tarda hagués aterrat al parc en aquest temps de retallades.

Estàvem contents i no ens mancava raó, perquè aquesta comèdia de William Shakespeare, que probablement és una obra primerenca, tot i que acaba bé com totes les comèdies, no és gens fàcil ni pels actors ni per nosaltres.

Voldria ressaltar el mèrit que té actuar amb el públic rodejant els actors per totes bandes i actuar sense cap suport extra de decorat, il·luminació o equip de so. Atacar un text de categoria en un escenari i amb uns mitjans gens corrents, planteja –almenys a mi m’ho sembla – més dificultats que un Sanfermín.

 

2. I cito el famosos encierros perquè Shakespeare va situar l’acció en una Navarra imaginaria on el Rei i el seu seguici, vestits amb texans i bambes, acaben de subscriure el pacte fundacional d’una “Acadèmia Platònica” (això és al segle XVI) que consisteix en mantenir-se ells, i el país, apartats de les dones tres anys.

I, elles, totes tres, vestides com a turistes dels temps del Festival de San Remo, encarnen la Princesa de França i dames de la Cort, disposades, tant bon punt com se’n assabenten, a fer-los trencar el jurament fundacional de l’Acadèmia. Si no fos que… primer, una quilla-quilla passota i comprensiva els ha passat davant i ha sembrat prous dubtes als nostres estudiosos de Plató, fins a fer-los posar sobre la taula aquell concepte – ara tant modern! – de la raó d’estat.

L’enginy de la companyia sembla no tenir límits i la part més còmica, però també més anglesa de l’obra l’han refet “només pels nostres ulls” amb moments d’una comicitat descomunal.

 

3. Al acabar vam aplaudir amb ganes. Que són temps difícils, ja ho sabem! Que no hi ha ajudes de cap mena, ja ho havíem notat fa uns quants dies! Llavors ens vàrem aixecar tots plegats i cap a “exercir el mecenatge” en un cistell deixat al mig de la placeta…

… que l’any que ve us volem veure una altra vegada!

——————

[1] Treballs d’amor perdutsde William Shakespeare, per la companyia Parking Shakespeare, tots els dies que queden de Juliol (dimecres no!) al Parc de l’Estació del Nord (Barcelona)

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Aquest diumenge al vespre, a la fresca del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, hem passat una vetllada de teatre que costarà d’oblidar. I és que no és gaire freqüent tenir teatre a la fresca, que aquest teatre sigui de Shakespeare, que l’obra escollida sigui una comèdia de les que exigeix molt d’esforç dels intèrprets i que, aquest esforç, no defalleixi gens ni mica al llarg de l’obra. Si hi afegim que, a més, la representació era de franc, digueu-me si hi ha res de mes interessant!

Les coses m’agraden, o no, i solament tracto d’esbrinar-ne el perquè. I Shakespeare m’agrada. Aquest espectacle de gent reflexionant en veu alta –així com monologant- que ens fa sabedors del que pensen i pretenen, tot posant-nos en clar avantatge cara als altres protagonistes de la comèdia o tragèdia és un plaer i un estímul.

Shakespeare, doncs, m’agrada i veure’l representat -ben representat!- és un plaer, i tots plegats vam riure i aplaudir amb veritables ganes.

Les obres d’aquest genial anglès no s’aguantarien sense una sabia direcció. Passen tantes coses, tantes coses a la vegada i totes tant importants que crec que Shakespeare devia ser  en realitat un director teatral que escrivia i actuava. Així que, primer, la felicitació per l’alter ego de l’autor: el director.

En segon lloc, la felicitació a l’esplèndid aplec d’actors. No deu ser pas fàcil d’actuar en un espai a l’aire lliure i en un escenari circular. Jo em quedo amb la impecable dicció. En tot moment el recitat va ser clar, alt i comprensible. Acompanyat per una gesticulació a vegades original, d’altres sorprenent i sempre adient i puntejada amb uns quants gags que acompanyaven de meravella el text.

Dels actors només en coneixia els de Manresa, però crec que no m’oblidaré de cap d’ells. Veure-us ha sigut un plaer!

I acabo saludant afectuosament els dos que he conegut als bars del meu poble, abans que al teatre, la Mireia Cirera i el Pep Garcia-Pascual. Enhorabona!

Read Full Post »