Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for març de 2008

AbsurdistánTinc, ho confesso, una certa aprehensió per la literatura nord americana. La manera cinematogràfica, o almenys de sèrie televisiva, que usen per desenvolupar el discurs (successió ràpida d’escenes, l’accent posat en el desenvolupament i no tant en l’aprofundiment i una gran quantitat d’esdeveniments) em bloqueja una miqueta i a la llibreria o a la biblioteca,acabo per preferir un rus o un francès. Sí, ja ho sé que són manies. Què hi farem?

Però aquesta vegada m’he deixat seduir per una entrevista llegida a l’atzar i he trobat una joia. Gary Shteyngart és un narrador d’extraordinària potència i “Absurdistán” (Alfaguara) un llibre més que interessant.

Parlem-ne. La caiguda del règim a la URSS, dona lloc a una nova classe dirigent que s’enriqueix ràpidament d’una manera sinó bruta almenys no gens neta. El milionari mil-dos-cents-no-sé-que, té un fill de més de cent quilos que envia a estudiar als EEUU. La comunitat hassídica el rep amb l’encàrrec de circumcidar-lo, doncs el pare, d’estirp jueva, quan no era ric no creia en aquestes coses, però ara sí. Té una nuvieta al Bronx i un dia torna al Rússia… En teniu prou com a tast?

Hi ha moltes més coses. L’evidència de qui ha perdut la guerra freda i a quin preu ho paga. L’ascens social d’una bona colla de pintes. La videta d’una ciutat que es deia Sant Petersburg, més tard Leningrad i ara l’anomenen Sant Leninsburg. L’arribada a una república caucàsica a tocar de la mar Càspia on hi queda retingut en mig de lluites ètniques entre “sevos” i “svanïis”.

Hi ha tota una paròdia de l’acció americana a l’exterior, sota bandera de l’AmEx i Halliburton, que escruixeix. Si els perdedors de la guerra freda no hi queden gens bé, els guanyadors, Europa inclosa, hi queden fatal. Però no és una novel·la amb missatge polític, A mi em sembla més una novel·la psicològica, narrada en primera persona, per algú que pateix totes les malvestats imaginables. Algú amb un cos enorme i un equipament mental ben esquifit, i amb una llicenciatura en Estudis Multiculturals.

És un llibre molt ben escrit, un argument molt ben dosificat i un estil que ve a dir: jo te’n faig un esbós i mentre tu te’n fas capaç i l’interioritzes, jo ja passo a la facècia següent. Però, estimat lector, no riguis massa que llegeixes el Gran Llibre Sobre Els Mals Del Segle XXI.

Prometo seguir Shteyngart de prop!

Read Full Post »

Dietari d’un xerrameca. 2

14 març 2008

Enterrament del que fou l’Abat de Montserrat Cassià Mª Just… No hi vaig tenir personalment cap contacte, més enllà d’escoltar-li algun sermó, però bona part del final de règim anterior es va escenificar a casa seva. El tinc per un home bo i valent que acollia tothom quan, acollir, es pagava car.

…Vine tu perquè, quan em perseguien, em vas acollir! Oi que diu això el text de l’evangèlic examen final?

16 març 2008, diumenge

“La Passió segons Sant Mateu” de J.S. Bach ens congrega a la Basílica de Montserrat que fa un ple absolut. De ben segur que Bach tenia una gran motivació religiosa a l’hora de compondre. Cert! També una depuradíssima tècnica i aquell punt d’inspiració per tocar el sublim. “O Haupt voll Blut…”. (Oh! testa lacerada, tall 63, pels que, com jo, tibeu més de cd. que de concerts en directe).

Els meus coneixements no són pas suficients per fer-ne una crítica que no sigui el posar superlatius a tot arreu. Però jo em quedaria amb el Cor — Coral de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona — que em va semblar d’una qualitat i d’un ofici notables.

25 març 2008, dimarts.

I, ara, lamentablement perdem Josep Benet i a mi no em surten paraules per glossar res ni ningú. Així que a tots els qui ens precediu en el camí, bon viatge! Us trobarem a faltar!

“Violetes, els morts que us han nodrit

són gaire lluny de la seva esperança?”

deia Màrius Torres al seu “Campo Santo”

Read Full Post »

Estic llegint “Absurdistán” (Alfaguara) de Gary Shteyngart. Fins fa uns quants dies, que el vaig trobar descobrir llegint distretament La Vanguardia, no sabia ni que al món hi fos tal personatge. Bé – del llibre ja en parlarem — el senyor Shteyngart va emigrar de la URSS als EUA quan tenia set anys i, en aquesta novel·la, assaja un retorn accidental i accidentat al país original. Ho llegeixo amb molta atenció i crec que és un tema que pot haver donat lloc a un gènere, només que, per mi, és tota una descoberta. Si algú en sap més i m’ho fa arribar li agrairé.

Però ara em fa gràcia parlar de la meva col·lecció d’aparicions de Catalunya i de productes catalans a la literatura universal, o millor, a la literatura que hi tingut la sort de llegir. I Shteyngart diu que el psiquiatra novaiorquès del personatge tenia, en el seu consultori, uns sofàs Barcelona. Mira per on!

Per ara anem a les perles que he anat recollint des del dia que em vaig fixar en aquests detalls. La prolífica Amélie Nothomb — ja sabeu que m’agrada! – a “Cosmética del asesino” — la seva primera obra publicada — ens sorprèn cap al final dient-nos que tot plegat passa a la secció internacional de l’aeroport del Prat, exactament el 24 de març de 1999. Ha fet nou anys!

Unes quantes troballes més. Ariosto a “Orlando Furioso” cita Girona i València però “algú se’ls abraona a Barcelona…” No és que sigui un passatge important per la història… Joyce a l’Ulisses diu que una vegada va conèixer un home de Barcelona que sempre deia: postpràndium (corrents a veure què diu l’Enciclopèdia). I Magris a “A cegues” parla de Barcelona sobretot referit a la nostra guerra. I Thomas Mann a “La muntanya màgica” on parla de les sardanes al davant de la catedral de Barcelona. I Sartre a “La nàusea“, i Sciacia a “Càndid” citen les Rambles de Barcelona.

L’únic producte català que he trobat ha sigut la Cervesa Sant Miquel. A “El port de les aromes” de Lanchester, cada vegada que van a veure cervesa s’hi refereixen com… passem a les santmiquels

… quina manera de perdre els temps, oi? Però els sofàs Mies van der Rohe, m’han fet repassar la col·lecció.

Algú en té més…? Ningú té manies — ben tonto això de col·leccionar intangibles, oi? — com les meves…?

Read Full Post »

Dietari d’un xerrameca

25 febrer 2008

Ha mort Josep Palau i Fabre. Una gran pèrdua que lamento profundament! No recordo qui em va fer notar un dia que en una foto de Jack Nicholson, que va publicar La Vanguardia, en l’estanteria del darrere, hi havia un llibre de Picasso escrit, com no, per Palau i Fabre. Deu ser de llarg d’escriptor català més llegit o més comprat debut a la seva passió pel gran Pablo Picasso.

Ara toca de rellegir la poesia de l’Alquimista Palau i Fabre, i reviure l’impacte, certament brutal, de “La sabata”, tota una sorpresa de la meva adolescència.

26 febrer de 2008

A Creta no hi he estat mai, però l’he vista tota, mira per on! Corrien els primers dies de setembre de l’any 98 i un grupet – la dona, el meu germà, la tieta Roser… – anàvem a Israel en avió. Eren els temps en que hi havia una pau ben notable, sobretot comparada amb el que ha vingut després. Varem estar de sort! Al creuar la mar Mediterrània, al cap de tres hores de vol, l’avió va sobrevolar Creta. Creta sencera d’occident a orient, en un matí lluminós.

Evidentment no vaig veure Réthimno i, de fet, ni sabia que existia. El meu contacte amb el món hel·lènic diguem-ne contemporani és el que m’ha proporcionat Kavafis, Nikos Kazantzankis i, després, Pandelís Prevelakis.

Hauré d’enfocar l’antena al món Grec, al cap i a la fi els hi devem gairebé tot!

2 març 2008

Quina primavera! “Digues que ens duràs, tu tant decidit, ametller florit? els dies més clars, més tendra la nit!”, deia Carner a “El tomb de l’any”. I… aquest matí, la dona i jo, hem anat a un dels nostres caminets predilectes dins del terme de Manresa. Una muntanya de Montserrat que la boirina tornava irreal, incorpòria, metafísica, ens feia de teló a la dreta i unes magnífiques vistes del Bages a l’esquerra.

Al sortir d’un revolt un camp d’ametllers ens ha donat la benvinguda. Quina olor de mel. Quin brogit de treballadores abelles. Hem vist una papallona d’ales verdes i grogues, tant elegant i distingida…! La flor d’ametller és petitona i blanca però no ben bé… sembla que una gota de vi negre i vell, caiguda just al mig, li doni un to vinós, sense ni notar-se.

Read Full Post »

– No era la companyia del Metropolitan de Nova York?
-…i?
– Tampoc era la de l’Scala de Milà. Ni la del Liceu!
– Però Violetta es mor, llargament i enamorada, havent-me infringit un turment deliciós! I, sí!, vaig haver de lluitar contra més d’una llàgrima.

Abans d’entrar tots sabem com acabarà la història extraordinària, i ben trista per cert, de Violetta, però no anem a veure que passarà sinó a veure com passa. L’Òpera ja és això: és el terreny on viu la forma; l’imperi del com. A tots aquells que diuen que literatura és, fonamentalment, un com, els recomanaria que passessin per la platea d’una teatre líric i, posats a ser formals, aprendre’n.

Una soprano notable – Minerva Moliner – encarna una cortesana tísica. I, escolteu… cap tísica té ni pot tenir la potència pulmonar d’ella. Però ens la creiem, i tant que ens la creiem!, i compartim el dolor i la desesperança que sent. Jo, que de tècnica musical no en sé un borrall, hi ha moments que els trobo sublims, d’un sentiment o, si voleu, d’un sentimentalisme, desbordant.

És quan Violetta sent que s’ha enamorat d’Alfredo Germont. Dumas, fill, diu a la novel·la que les cortesanes estan preparades per que el homes es tornin bojos per elles, però no han pensat mai que un dia poden enamorar-se de valent. I és aquí on la soprano, amb ulls de noia transfigurada, ens explica que ha descobert un sentiment nou. I les llàgrimes apreten per sortir la primera vegada.

Quan Germont, pare, la visita per fer-la desistir del seu amor per Alfredo, ella protesta amb allò de “Ah no! Giammai! No, mai! Non sapete quale affetto, vivo, immenso m’arda en petto…?” i les llàgrimes malden de nou per regalimar!

El llibre té molts més matisos. Cert! L’argument està molt més dosificat i és més ric a la novel·la. D’acord! Però Verdi i el llibretista en fan una lectura i basant-se en Marguerite Gautier i Armand, construeixen una Violetta i un Alfredo. Serà que com a la facècia prou sabuda acabarem dient que era millor la novel·la? I és clar que sí. la novel·la és molt millor per llegir, però la “Traviata” és feta per homes de teatre i de música i és per deixar-se anar, sentir, escoltar… per veure.

Read Full Post »