1. Des de fa molt temps – del temps en que encara teníem la televisió en negre i blanc – que buscava un conte d’Aldous Huxley. El vaig veure una tarda a l’UHF i va quedar-me gravat a la memòria, sense que recordi ben bé el perquè. Una història curteta, que transcorre en un lloc indeterminat de la Toscana, amb vistes a Fiesole i a Sant Miniato. Un marrec, fill dels masovers, impressiona vivament per la seva intel•ligència i sensibilitat, als senyors anglesos que, per raons que no es detallen, han llogat la vila.
Tafanejant llibreries no havia aconseguir trobar-lo, fins que, per casualitat, em va aparèixer en un llibreria de vell per Internet. “El Jove Arquimedes” és una bonica i interessant història, que segurament explica millor la mentalitat amb la que, els anglesos, es miraven el món, que no pas com era el món que ells visitaven. Així que ho deixaré amb un: era millor la pel•lícula…
Fa gràcia, però, veure l’afició que la classe potent i il•lustrada d’Anglaterra tenia per Florència. El rastre que hi ha deixat és ben visible encara avui.
Però el recull porta tres contes més: “Els Claxton”, “Cura de repòs” i “El monocle” i són per passar-s’ho bé. “Els Claxton” és la dissecció d’una família acomodada, vegetariana i el què avui en diríem ecologista, amb una mala sintonia amb el món sencer i amb la seva filla en particular. La mirada de l’autor és ben lúcida i ben actual. El conte es llegeix molt bé i amb interès.
“Cura de repòs” és una altra història situada a Florència. Una anglesa mal casada va a passar una temporada en una casa, ubicada en algun punt del camí que puja a San Miniato, per reflexionar. La rèplica li dona un cambrer napolità que passa una temporada treballant a Florència. És una altra penetrant mirada de Huxley a l’ànima humana. Té intriga i interès, i com el d’abans, és una petita obra mestra.
I per acabar “El monocle” , un conte sobre la inseguretat. Diria que, aquest darrer conte, ha perdut una mica d’actualitat però és prou bo.
2. Jo d’Aldous Huxley coneixia aquell llibre profètic titulat “Un món feliç”. Quan el vaig llegir, corrien temps d’optimisme econòmic i em va semblar una raresa ben divertida. Ara, passats els anys, recordar-lo em fa una certa feredat. Com un mal averany, vaja!…
3. La meva sort en llibreries de vell és escassa. Per això agrairia una informació: algú sap donar-me raó d’on puc trobar una novel•la anglesa, de Ransome, titulada en castellà “Vencejos y amazonas”? Va ser la gran novel•la dels meus dotze anys, avui perduda, que m’agradaria recuperar.
Blog de'n Valentí Torra 