Diuen els que hi entenen, que el quattrocento va ser el segle de Donatello, que Miquel Àngel va ser la figura dominant del segle següent i que el seicento és indiscutiblement el segle de Bernini. I, aquest modest i entregat visitador de museus, sense més elements de judici que el què els entesos diuen, ho subscriu plenament.
Quatre son les obres escultòriques de la Galleria Borghese que Bernini va fer per encàrrec d’Scipione Borghese conegut com il cardinal nipote, nebot de Pau V, llavors papa. Són unes obres bellíssimes, d’un marbre blanc immaculat, molt altes i al mirar-les de baix a dalt fan una gran impressió.
El renaixement de l’escultura és deutor dels successius descobriments d’estàtues antigues. El Laoconte, per exemple, es va descobrir enterrat a Roma en presència d’un jove i bocabadat Miquel Àngel. La impecable perfecció d’aquestes obres va impressionar vivament, tant que superar-les semblava una fita inabastable.
Vasari va concloure que el camí era dotar-se d’una maniera personal, d’un estil propi, que identifiqués l’artista. Això va donar lloc a tota una colla de detalls que ara no fan al cas, però hi va haver una característica que es va imposar durant força temps. És el que en deien la figura serpentinata, això és en forma de serpentina, fent una espiral de baix cap dalt i, normalment, d’esquerra a dreta.
Reprenc el fil i torno a les nostres escultures de la Borghese. Pluto e Proserpina impecablement gira cap la dreta, la força va clarament de baix cap a dalt, elevant-se, i anem de la força bruta a una ingràvida bellesa. A mi em fa una especial impressió la figura de la noia amb els dits del gegant, Plutó, clavats a la cuixa de marbre. Ella però es defensa i amb la ma esquerra li empeny el cap amb tota força i una llàgrima li rodola galta avall.
De primer em pensava que seguint a Claudià, Bernini havia fet una lectura esbiaixada del mite de Prosèrpina, com si tot plegat es tractés d’un matrimoni per rapte al sud de la península itàlica. Però he recorregut a Ovidi –les “Metamorfosi”- i penso que Bernini va usar bé les fonts que tenia a l’abast i va narrar en marbre la història d’una noia violentament assetjada. Tot plegat ben actual!
Mirada des de l’esquerra, veiem la força de l’atac, de l’encalç. Frontalment veiem Plutó aixecant el trofeu. I des de la dreta la pena i la llàgrima de la noia. A baix i cap al darrera hi ha el ca de tres caps guardià dels inferns. Quina altra raça de gos li podria escaure a aquest violent gegant?
Continuara…
Blog de'n Valentí Torra 