Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Stendhal’

Els PromesosEls Promesos, (I promessi sposi) és una novel•la monumental i alhora singular. Si teniu interès per la literatura italiana, un cop llegides aquestes quatre ratlles, podeu visitar la“viquipèdia” del país veí. Doneu-hi un cop d’ull i ja veureu!

Els promesos és la gran novel•la italiana moderna. Els crítics, amb Giuseppe Grilli al davant, diuen al mateix pròleg de l’obra que, dels temps moderns, n’és l’única representant. El que a França o a Anglaterra és tot un corrent literari, a Itàlia és una sola obra. I és que la Itàlia que coneixem avui estava encara construint-se i Manzoni escrivia encara en les parles del nord del país i ell mateix ho traduïa al tosca (al florentí, diríem), la llengua de Dante i Petrarca que al cap davall s’acabaria imposant [1]

Bé doncs, es tracta d’una obra de gran format que no perd l’interès en cap moment. Tècnicament està escrita capítol a capítol com si de fascicles independents es tractés, cosa que recorda els grans novel•listes anglesos com Dickens o Thakeray, i està construïda sobre la història de dos pobres camperols enamorats, Renzo i Lucia, als que els hi passa tot allò que de dolent els pot passar.

Sinó mireu. Es prometen però, don Rodrigo, que s’ha enderiat de la noia, impedeix el casament amenaçant el pobre rector del poble. Continuem. La noia és a punt de ser raptada per ordre d’aquest peculiar personatge, de nom ben espanyol, però al darrer minut… fuig. I així fins a l’acabar.

Els promesos no seria el que és si solament fos una història d’amor. El romanç dels joves és el leit motive, el pretext, per a fer una autèntica novel•la riu ambientada a la Itàlia del mil sis-cents, en temps de la Guerra dels Trenta Anys, quan els qui tallaven el bacallà al nord de la península itàlica eren els espanyols. I no hi deixaren gaire bon record.

Les històries dins de la història són moltes i els personatges que aguanten el fil argumental també. Hi ha un caputxí, Padre Cristoforo, que gosa desafiar el poder de don Rodrigo i algun altre eclesiàstic, Federigo Borromeo, que hi fan prou bon paper. No el fa, en canvi, la monja de Monza que a la novel•la es coneguda com la Signora. Personatges de la noblesa local i de les tabernes de Milà, completen el repartiment. [2]

Gent de tota mena i situacions ben compromeses fan l’entramat de l’obra que acaba en el temps de la gran pesta de Milà que hi es tractada amb realisme (casi de Zola) i amb tot luxe de detalls.

Jo al cap davall estic content que, al cap de vint-i-tants mesos els nuvis puguin casar-se i en poques pàgines tenir uns quants fills. La seva és una història ben exemplar!
[1]   Algun dia s’haurà de valorar aquest i altres crims lingüístics perpetrats en nom d’interessos polítics, en detriment de les parles itàliques, el provençal i el niçard, el yidish… i tantes altres llengües!
[2]  Aquest deuen ser els que nodrien, també, les novel•les d’Stendhal com La cartoixa de Parma per exemple.

Anuncis

Read Full Post »

De la popular Suite Francesa ja ho deveu haver llegit tot. Es tracta de l’obra inacabada, de la malaguanyada Irène Némirovsky, que va aparèixer dins d’una maleta abandonada, al cap d’anys de la seva mort. Cal dir també, que es tracta d’una novel•la prou remarcable, que no fou pas revisada ni corregida per l’autora, el què la fa encara més impressionant i més valuosa com a document.

Miraré de fer-hi la meva aportació fugint, si puc, dels camina més fressats.

1. La primera part és un mosaic del que fou l’èxode francès davant la imminent arribada de l’exercir del “Reich” a París. Les peripècies de diverses famílies són tractades amb una gran tendresa, però sense amagar-ne la duresa de la situació. Molts són els personatges que es van encreuant pel camí, però a mi, el què més m’ha agradat, és el retrat del matrimoni Michaud, una parella d’empleats de banca que, tot i el mal moment, raonen i es comporten amb una gran dignitat.

Aquesta primera part, que ella va titular Tempesta de Juny, a mi m’ha recordat Els Miserables, tant pel fons com per la forma. Com Victor Hugo traça una epopeia de perdedors, sense amagar-ne els aspectes foscos. I com ell, els fa aparèixer i desaparèixer, trobar-se i perdre’s, amb un talent narratiu que fa enveja.

Jo coneixia la Irène que construïa els seus llibres sempre des del punt de vista d’un personatge principal – El Ball, David Golder…- I aquest llibre m’ha semblat tota una novetat en la seva tècnica narrativa.

2. La segona part titulada Dolce és tota una altra cosa. La presència dels alemanys, els oficials dels quals s’allotgen a les cases dels francesos, produeix situacions ben xocants. La majoria de famílies que els hostatgen tenen un fill mort o presoner, el marit o el pare al front, o tot a l’hora. Ni totes les sogres, les mares i les esposes desitgen de la mateixa manera el retorn dels absents. Ni tampoc els que han quedat a França porten massa bé el tema de la ocupació alemanya o el de la gelosia. A estones, tot es torna violent! I si no fos pel vergonyós capítol del col•laboracionisme, seria com una d’aquelles novel•les franceses en que l’arribada als nous temps – el cicle napoleònic, per exemple – trenca i subverteix l’antic ordre, amb violència, però, també, amb algun resultat ben notable. A mi m’ha recordat Stendhal.

3. Acaba l’obra amb unes notes que l’autora tenia sobre el devenir de l’obra que són tot un tractat sobre l’art de la novel•la. En un moment lamenta no saber prou teoria musical, perquè el que vol és tramar la Suite Francesa com una peça simfònica.

I en conec un que ha fet exactament això: fer una novel•la com una peça de música barroca, Jonathan Littell. I algun paral•lelisme més m’ha semblat trobar-hi.

4. El llibre acaba amb les cartes del seu marit a totes les amistats possibles demanant, amb una desesperació que escruixeix, intercessió en favor de la seva dona. En una fins i tot s’ofereix ell a canvi d’ella. Però tant ell, Epstein, com Irène Némirovsky foren gasejats al cap de poc.

Lectura recomanable per evitar que torni a passar el què no havia d’haver passat mai. I recomanable també pel que neguen que hagués passat. Aquests darrers ho necessiten amb urgència!

Read Full Post »