Feeds:
Entrades
Comentaris

Com cada any -i ja en són sis- Parking Shakespeare ens ha proposat la sev versió d’una comèdia de Shakespeare. Aquesta vegada: Molt soroll per res, una de les més interessants, sinó la millor, de les comèdies de Shakespeare.

… i no ens l’hem perduda! A les sis de la tarda, al aparcar al xamfrà d’Alí Bey amb Nàpols, al costat de l’Estació del Nord, ja teníem el pressentiment que, la vetllada, resultaria inoblidable.

Molt soroll per res és un conte impossible que passa en una Messina imaginària. El protagonista de més rang és el Rei Pere d’Aragó (és que el ministre Margallo encara no s’havia activat!) i la rèplica li fa Lleonat, senyor local, servicial en extrem, que vol casar la seva filla amb el amb el millor amic del Rei. Una segona trama la duen a terme un seminoble misogin i una dama que no vol home de cap mena a la seva vida, i que acaba…

I tota una caterva de nobles de segona, criats de primera, filles angelicals i còmics diversos, omplen una hora i mitja d’embolics i facècies d’una comicitat tant ben administrada que resulta brillant fins a convertir la representació en tot un plaer per a la intel·ligència.

Vull afegir a aquest comentari que la companyia aconsegueix, una altra vegada, superar-se a si mateixa. Temes com la utilització, àmplia, de l’espai escènic que força vegades s’insereix entre o darrera el públic, m’ha agradat més encara aquest any. M’ha semblat també que el declamat de l’obra havia pujat uns quants punts més sobre un registre que ja era molt bo. La inclusió d’esquetxos musicals de collita pròpia: encertadíssima. I la vis còmica de la companyia, insuperable!

Què més voleu que us en digui!?… Que és una companyia sense “figures”. Que llueix tothom i on tothom és important. A més a més, estem davant una companyia que cada any fa tractes amb una nova direcció. I, és clar, com els còmics de tota la vida, en acabar la representació passen el plateret, on, gustosament, els agraïm la bona estona passada. I tant que sí!

I.. els teniu al Parc de l’Estació del Nord, fins al 3 d’agost, cada tarda a les 19 h., excepte els dimecres. Repetireu, és clar que sí!

Com cada estiu, la meva recomanació és que aneu al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona, on la companyia Parking Shakespeare us oferirà una magnífica versió de Nit de Reis, cada dia a les set de la tarda, excepte els dimecres. I, encara més, “quan el preu, tant mòdic és, que…” pensen “no cobrar res.”[1] Cosa que no està pas malament per nosaltres, humils espectadors, en temps de retallades, i eleva la ràtio ètica de la companyia. Enhorabona!

Nit de Reis és una comèdia i, diuen els que hi entenen, que és de les millors del gran Shakespeare. I una comèdia, ja se sap, és aquella obra que comença malament però que acaba bé, o almenys a satisfacció dels protagonistes. Però, si hi aneu, us adonareu que és força més coses que això.

Comencem: és un joc d’equivocs amb bessons. Aquest, és un tema car a Shakespeare i estic convençut que ho era pel públic de l’època. Una noia salvada d’un naufragi a les costes d’Il·líria – més o menys per allà a l’antiga Iugoslàvia – decideix fer-se passar pel seu germà suposadament mort en el desastre. Enamorada del senyor Orsino, entra al seu servei i és enviat (enviada) a declarar l’amor del seu senyor a Olívia, i Olívia s’enamora del noi (noia). Al cap d’una estoneta tothom està enamorat i ningú del qui toca. Quin embolic, oi? Molt més si tenim en compte que un es pensa que és noia i l’altre que és noi i ningú els treu de l’embolic.

Val! Però això no és tot. Aquesta trama, que pels espectadors no té gaires secrets,  té una altra trama en la gent del servei, minyona, bufó, tiet i noble estranger i, especialment, el pobre majordom objecte de burla fins al límit que prendríem partit per ell i aniríem a salvar-lo.

No us ho perdeu… si podeu…

Aquesta companyia, modèlica per tantes coses, té una veta còmica de molta qualitat. I el text els subministra prou munició per explotar-lo. I de quina manera! Hi ha moments en que el salt de la solemnitat a la màxima hilaritat és impressionant i d’altres en que la imaginació crea moments d’una comicitat descomunal.

I al acabar aquesta colla d’actors, ens posen a punt de plor en un final de cine. Bé està el que bé acaba, oi? Tenim noces i hem rigut a l’esquena de nobles arruïnats, trinxeraires babaus, criades que se les saben totes, patges i bufons, de la fatuïtat i de la hipocresia d’Il·líria. I dels amors ambigus dels qui es pensen saber-ho tot. Ningú no queda bé. Ningú no juga net del tot. I tothom mira de viure com pot a Il·líria.

I ens aixequem a saludar els actors una mica millors que al entrar, perquè ésser “civilment” millors és, també, haver-nos rigut de nosaltres mateixos!

 I per saber-ne més:

http://www.parkingshakespeare.com/

 

 


[1] Salvador Espriu i Castelló, Les cançons d’Ariadna primer poema titulat Entrada.

1. El talent [1] és una novel·la ben curiosa, intensa i sorprenent. Estructurada en forma de thriller i situada principalment a Lisboa descriu les aventures d’una parella de joves que està en possessió d’un artefacte (robat) que permet detectar i determinar amb tota seguretat, qui té o no talent literari.

No acabem de saber ben bé perquè, però l’artefacte és objecte de la cobdícia d’un munt d’editors (capaços de fer qualsevol cosa per obtenir-lo). Sí, en canvi, som coneixedors que, els dos joves, volen emprendre la seva carrera editorial (“Edicions del Cocodril”) amb l’ajut inestimable d’aquesta màquina fantàstica capaç, entre d’altres meravelles, de fer-los rics.

Alguna cosa fa adonar-nos de seguida que no estem davant d’una novel·la d’aventures, sinó d’una en la que els temes principals són: la Literatura i la Teoria Literària. Tal com sona!

La veu de la narració (la d’un dels protagonistes) a vegades parla amb mi. És a dir l’Autor fa una novel·la on un Personatge surt del guió i m’interpel·la o m’explica. Ja sé que això no és nou, però està fet amb molta gràcia. Això a més de fer-hi sortir figures retòriques (algunes m’han fet recórrer a la Viqui) en el llenguatge corrent. Però l’invent és utilitzar autors, de molt o poc nom, com a adjectius qualificatius per descriure algú o alguna cosa. I, això, enmig d’un thriller disparatat (i increïble) com aquest, ho he trobat ben curiós.

Cal afegir que hi ha aparicions estel·lars (tal i com diu a la contraportada) de Boris Vian, Llull o Aristòtil. Què més pot demanar un que mira de passar els dies entre llibres?

2. Ara potser diré una bestiesa però, tot llegint, m’ha anat apareixent Smart World (que jo he llegit traduït com El mundo es un pañuelo) novel·la feta de Literatura i protagonitzada per professors de Teoria Literària (i tot i així trepidant), del gran David Lodge. Potser sí, potser no – ves a saber! – però a mi me l’ha recordada.

3. Vaig comprar El talent fa pocs dies. De fet, ja havia decidit comprar-lo en veure el programa de llibres d’en Jordi Llavina que, a Manresa, repiquen les televisions locals a hores intempestives. En un d’aquest programes hi sortien ell i en Jordi Nopca passejant pel barri de la Ribera de Barcelona tot parlant-ne. Insomne impenitent com sóc hi vaig quedar enganxat i decidit a fer el gest de comprar-lo.

. . .

[1] El talent de Jordi Nopca. LaBreu edicions 2012

1. Al mateix lloc que els anys anteriors – el Parc de l’Estació del Nord – asseguts sota els til·lers a la placeta de sempre, quatre-cents espectadors vam aplaudir amb ganes la dotzena d’actors que van donar vida a Treballs d’amor perduts. [1]

I és que Parking Shakespeare, la companyia, ens va oferir una versió molt per damunt del què podria esperar un marcià, que diumenge a la tarda hagués aterrat al parc en aquest temps de retallades.

Estàvem contents i no ens mancava raó, perquè aquesta comèdia de William Shakespeare, que probablement és una obra primerenca, tot i que acaba bé com totes les comèdies, no és gens fàcil ni pels actors ni per nosaltres.

Voldria ressaltar el mèrit que té actuar amb el públic rodejant els actors per totes bandes i actuar sense cap suport extra de decorat, il·luminació o equip de so. Atacar un text de categoria en un escenari i amb uns mitjans gens corrents, planteja –almenys a mi m’ho sembla – més dificultats que un Sanfermín.

 

2. I cito el famosos encierros perquè Shakespeare va situar l’acció en una Navarra imaginaria on el Rei i el seu seguici, vestits amb texans i bambes, acaben de subscriure el pacte fundacional d’una “Acadèmia Platònica” (això és al segle XVI) que consisteix en mantenir-se ells, i el país, apartats de les dones tres anys.

I, elles, totes tres, vestides com a turistes dels temps del Festival de San Remo, encarnen la Princesa de França i dames de la Cort, disposades, tant bon punt com se’n assabenten, a fer-los trencar el jurament fundacional de l’Acadèmia. Si no fos que… primer, una quilla-quilla passota i comprensiva els ha passat davant i ha sembrat prous dubtes als nostres estudiosos de Plató, fins a fer-los posar sobre la taula aquell concepte – ara tant modern! – de la raó d’estat.

L’enginy de la companyia sembla no tenir límits i la part més còmica, però també més anglesa de l’obra l’han refet “només pels nostres ulls” amb moments d’una comicitat descomunal.

 

3. Al acabar vam aplaudir amb ganes. Que són temps difícils, ja ho sabem! Que no hi ha ajudes de cap mena, ja ho havíem notat fa uns quants dies! Llavors ens vàrem aixecar tots plegats i cap a “exercir el mecenatge” en un cistell deixat al mig de la placeta…

… que l’any que ve us volem veure una altra vegada!

——————

[1] Treballs d’amor perdutsde William Shakespeare, per la companyia Parking Shakespeare, tots els dies que queden de Juliol (dimecres no!) al Parc de l’Estació del Nord (Barcelona)

 

 

 

 

 

el viverHola Jordi. Ja he llegit la teva novel·la. [1] De fet, a la que l’hi he pogut dedicar mitja horeta seguida, ja no l’he pogut deixar. És una història boníssima, escrita amb una notable claredat i en un català que – deixa que ho digui – honora el sistema educatiu que ara volen carregar-se.

Per fer-ne un tast… hi ha un món. Bé dos. O potser tots plegats són solament un. Els distingim l’un de l’altre per la tipografia utilitzada. És a dir, llegim el què passa al món diguem-ne “nostre”, en un tipus de lletra i les intencions de gent que està en “nosaltres”, però que no són ben bé “nosaltres”, en una altra tipografia. Aleshores, què o qui som nosaltres?… Doncs, sense saber-ho, som El viver d’una nova humanitat. Però no ho som tots, sinó solament alguns escollits. Entesos…

Però és que, a més d’aquesta trama, El viver està ordit sobre la història sencera de la humanitat (i la prehistòria també) en cent vint pàgines ben interessants. A voltes sembla que tot el que ha succeït succeeixi ara. A això hi ajuda una curiosa manera d’utilitzar els temps verbals ( per exemple: “hi havia – hi ha – hi haurà” …) que donen  idea d’una certa intemporalitat o, potser, una visió del temps que giravolta sobre si mateixa. Així, visitants o residents, vingueren, venien o vindran o ja hi eren…

L’autor no és pas innocent a l’hora de presentar-nos, emmascarats o no, grans personatges de la Història amb majúscula (Alexandre, Confuci o Obama) en un ordre del tot aleatori que confirma que la història deu ser, per ell, cíclica. No és pas un embolic, no, sinó que tot té un pla ben enginyós.

Tot “s’acaba – s’acabarà  – s’ha acabat” i l’èxit o el fracàs de El viver vindrà donat per la certesa que alguns tenen des de petits de que “el sentit de la seva vida venia donat per la necessitat de fer grans coses” (com diu un altre leit motive del llibre) i, com diu el tòpic castellà: “hasta aquí puedo leer!”

Ja ho veieu: és un bon llibre, ben recomanable, que es llegeix molt bé. És ben original la utilització que fa de les tipografies com a element “retòric”. En Jordi Samsó ha fet un llibre que promet i jo espero que aquesta promesa en concreti en una altra novel·la.

—————

[1] El viver de Jordi Samsó Besora. Editat per Manel Subirats i Costa, a Setzevents. 1ª febrer 2012. www.setzevents.cat

1. Com cada any, i ja en són disset, el poble de Sant Pere Sallavinera ens ha ofert les habituals Nits Culturals. Aquest any amb un programa de dues flautes i piano, el primer dia, i La Traviata el segon. M’agradaria saber com s’ho fan els organitzadors per portar el divendres ni més ni menys que en Claudi Arimany  amb en David Riba (igualadí) i en Michel Wagesmans i el dissabte l’Atelier de l’Òpera de Barcelona amb la genial i inclassificable Traviata. Felicitats!

La novetat d’aquest any era sense cap dubte La Traviata. I La Traviata no em va decebre gens ni mica, tot i els riscos (representació a l’aire lliure, en un espai on els artistes s’ho juguen tot a metre i mig del públic i amb un piano sol per acompanyament), l’obra va ser ben defensada i exposada amb nitidesa. Bravo!

Per començar vull fer una menció del pianista. Cap a cent minuts d’acompanyament sense defallir ni errar una sola entrada (que jo me n’adonés, és clar!), fan que em posi dempeus i inclini el cap davant de qui em va fer oblidar que existia una versió per orquestra.

I també destacar-ne l’escenografia (minimalista) on no hi mancava res perquè ja hi era tot. I el que hi havia era un sofà i una tauleta i, darrera, la paret de pedra d’una de les placetes més maques i desconegudes de Catalunya. Així que: gràcies per fer de la música la part més important tal i com hauria de ser sempre.

I a l’escenari una companyia molt jove, nova i creïble, que va saber cantar i actuar i donar vida al text, a la vegada que emocionar a tothom (a mi sobretot!) fins a fer-me  vessar unes quantes llàgrimes. I, novament, em poso dempeus i inclino el cap respectuosament per lloar el “pal de paller” de la representació: la soprano Cristiana Oliveira (portuguesa de Braga). Els que hi entenen en diran el què en diguin d’ella, però aquest humil espectador de la tercera fila creu que es poden fer quilòmetres i pagar entrades de gust per escoltar-la. Em va agradar en els forts i sobretot en els fluixos; en la netedat de la dicció; en la naturalitat (gens forçada) del cant; i en el gest (gens sobrecarregat) de l’actuació.

2. La Traviata va existir i la història d’amor és real. Es deia Marie Duplessis (en realitat, real, Alphonsine Plessis), era una dona excepcionalment bella, ella mateixa una traviata, i va fer parella en una relació poc afortunada amb el jove Alexandre Dumas fill. Tan gran era la seva bellesa que algú tant famós com Franz Liszt també s’hi va apropar, ignoro, això sí, amb quina sort.

La tal Marie es va convertir en la Marguerite Gautier de la Dama de les Camèlies que no és altra cosa que la versió novel·lada però excessivament real (diuen els crítics francesos) de la seva història d’amor.

El llibre comença amb la subhasta de béns, instada pels Jutjats de Paris, de la malaurada Marguerite (Marie) morta. Tal era la seva fama i predicament que s’hi va acostar a veure què hi trobava el mateix Charles Dickens. Al primer capítol del llibre ja era morta. Al segon n’exhumen el cadàver per traslladar-lo al seu poble natal (això també és històric, diuen els crítics) i el que va identificar-la era Dumas fill (Germont fill) en persona en una de les escenes més corprenents i esgarrifoses de la literatura francesa.

El més sorprenent és que l’Òpera no acaba igual que el llibre. Ignoro per què Verdi la va fer morir als braços d’Alfredo i amb el consol de Giorgo Germont, el sogre. Potser la biografia de Verdi ens ajudaria a esbrinar-ho però, pel què fa a l’argument, com diu el tòpic, era millor la novel·la!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Tantarantana és un local sobri. Parets nues, de totxo vist però d’una antiguitat venerable, poc més d’un centenar de butaques i, al fons, una cortina negre. Cap concessió a res que no sigui l’escenari. Així devia ser el teatre en altre temps,oi? Vull dir abans que fos considerat un esdeveniment ciutadà o un lloc on l’espectador també és part de l’obra.

I si el local és d’una austeritat que imposa, l’obra, un text que no va ser pas pensat per ésser representat sinó llegit en la intimitat i en veu baixa, és l’expressió d’un ànima nua, que despulla peça a peça les interioritat d’una vida de parella tant interessant com intensa.

… llavors apareix Eurídice (la sentim abans que la veiem) sola, dreta, amb l’espatlla esquerre lleugerament avançada i les mans quietes, dirigint la veu i la mirada sempre a algú que nosaltres no veiem, però que és ben present.

Solament amb la veu i els ulls. Amb la mirada i la paraula, convertida en una Eurídice ben real, Carme Sansa llisca parsimoniosa, a voltes dolça, d’altres tràgica, per les interioritats d’una vida en comú que acaba sent una vida de tothom. Una evocació gens melindrosa. Res d’ensucrat.

Diu molt, perquè la inflexió de la seva veu ho destaca, del què és la poesia i del què ésser poeta, de què és ser viu i sentir-se’n, de l’amor i l’experiència de tenir parella, de…

No us la perdeu si podeu. Podria saber-vos greu no haver-hi anat!

 

 

 

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.