A Roma: badar i aprendre. Cal perdre-s’hi. Deixar-se emportar. Si teniu temps, i un bloc i un llapis, es poden anotar les impressions, o fer-ne dibuixos, que la ciutat dóna per això i per més. El que no cal fer a Roma és la visita ràpida a Sant Pere, al Vaticà, i una ulladeta a les runes del Fòrum Imperial i, apa! cap a casa que ja ho hem vist tot. Una bona passejada per Roma conclourà que aquí no hi som pas estranys, sinó uns parents no gaire llunyans, i la sensació d’estar entre família ens acompanyarà fins i tot al seure a taula d’algun dels petits i entranyables restaurants que trobarem esglaonats al llarg del camí.
La meva opinió és, que si hi ha algun monument que representi a Roma en tot el seu llarg historial aquest és el Panteó. Podria ser Sant Pere, al Vaticà, sí! però tal i com el veiem neix als voltants del segle XV. L’altre rival en aquesta contesa de monuments podria ser el Coliseu, també! però, en el mil cinc cents, eren unes runes refugi solament d’alguns ramats i dels sense sostre de l’època. El Panteó en canvi, conserva la seva aparença actual des de l’any 125, crec recordar, i ja era refet sobre dos panteons anteriors destruïts l’un pel famós incendi de Roma en temps de Neró i l’altre per un llamp.
Adrià que era home il·lustrat -cosa bastant rara en els emperadors en general- originari de la Bètica (l’actual Sevilla), però de família i llengua romanes (en cap cas es pot considerar espanyol), Emperador de Roma que és com dir de tot el món conegut i amb una passió sense límits per Grècia, reedificà el Panteó per donar lloc, se suposa, a una simplificació de la religiositat romana. Aquí s’hi faria culte a tots els deus.
Al arribar-hi, per la plaça de la Rotonda, fa una magnífica impressió. És un lloc que invita al repòs. No cal córrer cap dins de seguida. Els arqueòlegs diuen que el lloc que trepitgem ara era una plaça porticada a banda i banda. És igual. Ara són cases de pisos, alguna fonda i terrasses de bar. Però aquesta façana impressiona. Al entrar-hi ens adonarem que la connexió entre l’atri i la rotonda pròpiament dita, reguinya per algun lloc, però, a dins, quina magnificència! A quin nivell havia arribat l’enginyeria romana fa dos mil anys per poder bastir una volta com aquesta!
La llista d’adjectius qualificatius s’esgota. Mireu l’obertura que corona la volta i abaixeu els ulls a terra que aquí hi és enterrat Raffaello Sanzio.
De segur que el Panteó del que en tornarem a parlar deu bona part de la seva sort a la seva conversió en el temple de Santa Maria dels Màrtirs, és a dir una església per tots el màrtirs i no van ser pocs!
Seguirà, un dia o altre, el Panteó II.
Blog de'n Valentí Torra 