1. Aquest matí de diumenge he tingut una alegria. Un canal de la tdt m’ha obsequiat amb una excepcional “Traviata”. Jo, que tot el que volia era fugir dels pequinesos i del soroll de les motos, – mira que bé! – en un canal anomenat veo, trobo en Rolando Villazón i la meravellosa Anna Netrebko – de qui restaré per sempre admirador – cantant els amors i els desamors de la Violetta i el seu estimat.
Què és el que va de Dumas fill a Verdi? Què és el que fa que sent la mateixa obra no siguin un calc l’una de l’altre?…
– Diria que a La Dame aux Camélias Marguerite mor sola i condemnada per tots. Per qui? Doncs per la societat; pels prejudicis; per la moral que fa ocupar a la dona entretinguda – per dir-ho finet -, el darrer dels graons de la societat, i que posa a l’entretenidor, dalt d’un pedestal.
– En canvi Violetta mor consolada, confortada, acompanyada pel seu arrauxat promès i pel que podia haver sigut el seu sogre.
– Dumas fill deia a qui el volgués llegir que ningú tenia dret a jutjar ningú i Verdi ja no havia de dir-ho i els espectadors es consolaven dient que, pobreta, ja havia patit prou.
– Un és un moralista que, d’alguna manera, ens fa el sermó. L’altre és un enamorat de l’obra, un esteta, que en fa un arranjament, per fer quadrar la grandesa i la impossibilitat, d’aquest amor.
2. Poc a poc l’obra de Dumas va guanyant terreny en el meu Parnàs particular. L’obra, “La Dame aux Camélias” ha guanyat molts punts sobretot ara que m’he decidit a atacar-la en versió original. La trobo extraordinàriament ben escrita. No hi trobo retoricismes vans, tot i que el tema podria fer-ho avinent. I trobo, finalment, unes quantes Marguerites Gautier a la literatura francesa i les suposo – potser estic errat – “filles” de la primera i gran Dama de les Camèlies.
Blog de'n Valentí Torra 