Els darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.
I és ben empipador que em passi això perquè, de fet, la poesia és el que més m’interessa. Gaudir-ne amb passió deu fer difícil de poder-ne parlar reposadament. Però provem-ho
Rilke va escriure unes subjugants Cartes a un jove poeta entre el 1903 i el 1909. Anaven destinades a un tal Franz Xavier Kappus, del que no en sé absolutament res, com no sigui el que en diu una nota al peu de la pàgina que informa de la posterior dedicació d’aquest poeta a la literatura escrivint algunes novel•les.
Però Kappus no és altra cosa que l’afortunat destinatari d’unes cartes en les que Rainer Maria Rilke sembla abocar-hi l’ànima. Crec que solament a les dues primeres sembla fer-li alguna indicació o valoració com si diguéssim particular, però el llibre sencer és tota una lliçó sobre el ser i el fer del poeta. També és una lliçó de vida on es parla del dolor i de l’amor i de força coses més.
El llibre no ha perdut gens de valor. Les seves opinions – algunes – poder ser discutides, però quan parla de com el poeta ha d’assumir la totalitat de la seva experiència i que solament d’allí en sortirà “necessariament” el poema… Tinc la sensació de ser l’alumne que en vol més i més i no pararia d’escoltar.
Podria fer un refregit de citacions – n’hi ha moltes i de molt sàvies – però no ho faré. Us prego que llegiu aquest llibre si us agrada llegir poesia o, fins i tot, si mai heu pensat d’escriure algun vers.
Blog de'n Valentí Torra 
Deixa un comentari