Fa pocs dies que he conegut aquest magnífic autor anglès (Londres, 1935) i ho he fet llegint Small World, traduïda com El mundo es un pañuelo. És una obra que mereix una relectura abans de fer-ne un comentari tan plena de referències a les grans obres literàries – el cicle artúric, The Vaste Land, Orlando furioso… – i als grans mestres de crítica i la teoria.
Així doncs, al acabar el semestre de la Uoc i recuperar per tant bona part del temps i del plaer del llegir per llegir, he fet una repassada a la Biblioteca de Manresa amb l’objectiu de veure que hi havia de Lodge. I he tornat a casa amb Draps bruts – Home Truths en anglès que vindria a ser, literalment, veritats casolanes o privades – que ha resultat un bon llibre.
És la història de quatre persones amb força lligams. Un, un escriptor d’èxit i una mica rar, força presumit que viu pendent de les crítiques que publiquen a la seva obra els suplements literaris del país. En segon lloc una parella que viu al camp dedicada a l’artesania – ella – i a fer antologies (cosa que mereix el qualificatiu – desqualificatiu – de “retallar i enganxar” per part del primer personatge) ell que havia sigut un escriptor amb prou èxit en un parell de novel•les, diguem-ne de joventut. I completa el quartet una periodista sense pietat, que amb la idea fixa que tots el famosos amaguen alguna cosa, és capaç de destrossar qualsevol reputació.
El fil argumental és ben fàcil de seguir. Els diàleg són d’allò més viu. Els esdeveniments – en un got d’aigua! – desfan els equilibris i els silencis mantinguts durant anys entre ells. I tot es desfà en una catarsi que els implica a tots. Ah! I el cop d’efecte final està molt ben trobat.
Al acabar de llegir-lo m’adono que hi ha un epíleg on explica que es tracta d’una obra de teatre novel•lada, cosa que és força insòlita. També explica que al veure l’obra va decidir que el tema donava per més i que amb la novel·la podia d’alguna manera completar-la. I així ho va fer!
Les Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.
Els darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.
1. Dafnis i Cloe és una novel•la escrita al segle II de la nostra era, si fa o no fa en temps de l’emperador Adrià. Una novel•la hel•lenista, doncs, definida, o explicada, com a novel•la d’amor pastoral. D’amor i d’aventures diria jo, donat que les incursions per terra dels de la ciutat rival i per mar dels pirates de Tir, posen un cert suspens a la trama.
De la popular Suite Francesa ja ho deveu haver llegit tot. Es tracta de l’obra inacabada, de la malaguanyada Irène Némirovsky, que va aparèixer dins d’una maleta abandonada, al cap d’anys de la seva mort. Cal dir també, que es tracta d’una novel•la prou remarcable, que no fou pas revisada ni corregida per l’autora, el què la fa encara més impressionant i més valuosa com a document.
La vida d’Alexandre Dumas fill (1824-1895), que he trobat al final de l’edició francesa de la Dama de les Camèlies, conté notícies ben interessants. Per exemple que, el 16 de gener de 1824, va néixer una tal Alphonsine Plessis, que es dirà més endavant Marie Duplessis, per acabar sent Marguerite Gautier a la Dama de les Camèlies i Violetta a la Traviata. El 1842, el jove Dumas, amb només divuit anyets, en fa coneixença. La noia té la seva mateixa edat i ja és una noia que “mène une vie trés libre”. El 1844 ja és el seu “amant de coeur”, i el 1845 té lloc la primera, i espectacular ruptura, que explica també la novel•la, i és llavors que s’escriu el famós “billet de rupture”, recuperat després de la mort de Marie i regalat a Sarah Bernhart per la seva interpretació de Marguerite al teatre, “billet” que ja havia llegit a la novel•la.
Gomorra del napolità Roberto Saviano, és un llibre impactant, gens ni mica fulletonesc, que tracta de la problemàtica que té Itàlia i, de retruc, la major part del món occidental, per causa de les organitzacions de caràcter mafiós, conegudes genèricament com la “camorra”.
1. Quatre narracions que, de fet, n’hauríem de dir quatre monòlegs, ràpids, molt més seriosos del què sembla i que, un cop feta la primera lectura, és recomanable de repetir. Almenys a mi m’ha anat bé de fer-ho
1. Què és la “Madama Butterfly”? Un impressionant drama en tres actes, fet d’una música que a moments és sublim, sobre un text que val més oblidar. El drama, el que tots identifiquem com el pinyol de l’obra, no comença de veritat fins a la meitat del primer acte, quan la noia és rebutjada per la seva família. És llavors que l’orquestra apreta fort, puja la intensitat, el ritme s’accelera i des d’aquí fins a l’acabament som transportats per una música bella com poques.
1. Fa poc, als prestatges de casa, vaig topar-me amb l’”Eduard VII i la seva època” d’André Maurois. Em va fer gràcia tornar-lo a fullejar. Aquell Maurois home d’ordre i tant senyor, jueu d’origen, em va recordar el malaurat Stefan Zweig, l’altra gran escriptor, entre els que jo conec, que va conrear la biografia i l’historia.