“Draps bruts” de David Lodge. Us ho passareu bé!

Fa pocs dies que he conegut aquest magnífic autor anglès (Londres, 1935) i ho he fet llegint Small World, traduïda com El mundo es un pañuelo. És una obra que mereix una relectura abans de fer-ne un comentari tan plena de referències a les grans obres literàries – el cicle artúric, The Vaste Land, Orlando furioso… – i als grans mestres de crítica i la teoria.

Així doncs, al acabar el semestre de la Uoc i recuperar per tant bona part del temps i del plaer del llegir per llegir, he fet una repassada a la Biblioteca de Manresa amb l’objectiu de veure que hi havia de Lodge. I he tornat a casa amb Draps bruts – Home Truths en anglès que vindria a ser, literalment, veritats casolanes o privades – que ha resultat un bon llibre.

És la història de quatre persones amb força lligams. Un, un escriptor d’èxit i una mica rar, força presumit que viu pendent de les crítiques que publiquen a la seva obra els suplements literaris del país. En segon lloc una parella que viu al camp dedicada a l’artesania – ella – i a fer antologies (cosa que mereix el qualificatiu – desqualificatiu – de “retallar i enganxar” per part del primer personatge) ell que havia sigut un  escriptor amb prou èxit en un parell de novel•les, diguem-ne de joventut. I completa el quartet una periodista sense pietat, que amb la idea fixa que tots el famosos amaguen alguna cosa, és capaç de destrossar qualsevol reputació.

El fil argumental és ben fàcil de seguir. Els diàleg són d’allò més viu. Els esdeveniments  – en un got d’aigua! – desfan els equilibris i els silencis mantinguts durant anys entre ells. I tot es desfà en una catarsi que els implica a tots. Ah! I el cop d’efecte final està molt ben trobat.

Al acabar de llegir-lo m’adono que hi ha un epíleg on explica que es tracta d’una obra de teatre novel•lada, cosa que és força insòlita. També explica que al veure l’obra va decidir que el tema donava per més i que amb la novel·la podia d’alguna manera completar-la. I així ho va fer!

Llegiu: “Noves cartes a un jove poeta”, de Joan Margarit.

Les Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.

Altrament que les Cartes a un jove poeta de Rilke, aquestes no tenen un destinatari concret. Amb això vull dir que Margarit deu haver escrit el que tenia ganes d’escriure i no allò sobre el que era consultat. Així el llibre, ja des de la primera pàgina, m’ha semblat ben diferent del de Rilke, malgrat la quasi coincidència del títol.

Així: “Que la part més important del treball d’un poeta necessiti unes condicions innates és un primer senyal que escriure poesia no és un ofici o una professió. Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món”. I amb això acabo les cites perquè potser transcriuria  tot el llibre.

Una ullada als títols, que Margarit dona a les cartes, ja ens diu que no estem davant un llibre qualsevol sinó davant d’un llibre necessari. Mireu, els capítols porten la següent llegenda per títol: Començar a escriure, començar a publicar; La necessitat; La inspiració; Llegir un bon poema; Entendre un bon poema; Poesia i literatura; Poesia i traducció; Poesia, filosofia i religió; Poesia i amor i per acabar Poesia i soledat.

Si l’autor i jo fóssim prou coneguts – o almenys saludats – per fer-li algunes preguntes, sobre el com enfoca ell la poesia, no m’hagués atrevit pas a fer-ne tantes ni tant bones. I ara tenim aquests preciosos monòlegs en forma de cartes on explica tot el que un poeta pot explicar sobre el ser poeta.

Cita i opina sobre molts poetes i algun prosista i en aquest apartat també m’he endut alguna sorpresa. Per exemple… a mi m’agrada Pessoa i Kavafis més que a ell! Què hi farem, oi?

“Cartes a un jove poeta”, on Rainer Maria Rilke fa de mestre.

Els darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.

I és ben empipador que em passi això perquè, de fet, la poesia és el que més m’interessa. Gaudir-ne amb passió deu fer difícil de poder-ne parlar reposadament. Però provem-ho

Rilke va escriure unes subjugants Cartes a un jove poeta entre el 1903 i el 1909. Anaven destinades a un tal Franz Xavier Kappus, del que no en sé absolutament res, com no sigui el que en diu una nota al peu de la pàgina que informa de la posterior dedicació d’aquest poeta a la literatura escrivint algunes novel•les.

Però Kappus no és altra cosa que l’afortunat destinatari d’unes cartes en les que Rainer Maria Rilke sembla abocar-hi l’ànima. Crec que solament a les dues primeres sembla fer-li alguna indicació o valoració com si diguéssim particular, però el llibre sencer és tota una lliçó sobre el ser i el fer del poeta. També és una lliçó de vida on es parla del dolor  i de l’amor  i de força coses més.

El llibre no ha perdut gens de valor. Les seves opinions – algunes – poder ser discutides, però quan parla de com el poeta ha d’assumir la totalitat de la seva experiència i que solament d’allí en sortirà “necessariament” el poema… Tinc la sensació de ser l’alumne que en vol més i més i no pararia d’escoltar.

Podria fer un refregit de citacions – n’hi ha moltes i de molt sàvies – però no ho faré. Us prego que llegiu aquest llibre si us agrada llegir poesia o, fins i tot, si mai heu pensat d’escriure algun vers.

“Dafnis i Cloe” de Longus, el clàssic de la novel·la pastoral.

1. Dafnis i Cloe és una novel•la escrita al segle II de la nostra era, si fa o no fa en temps de l’emperador Adrià. Una novel•la hel•lenista, doncs, definida, o explicada, com a novel•la d’amor pastoral. D’amor i d’aventures diria jo, donat que les incursions per terra dels de la ciutat rival i per mar dels pirates de Tir, posen un cert suspens a la trama.

Però la trama d’amor pastoral es val per si mateixa. Dos nois, trobats en circumstàncies extraordinàries, rodejats de vestits i símbols del reu rang i alletats ell per una cabra i ella por una ovella, creixen al camp, s’atreuen però – oh meravella! – són absolutament ignorants de les coses de l’amor.

2. Qui no és ignorant d’aquestes coses és el públic a qui va dirigida la novel•la: la gent de ciutat de la popular illa de Lesbos. Tothom sap com acabarà la història, però la narració manté la tensió eròtica i la que fa a l’origen de la parella, amb la saviesa retòrica de la millor sofística.

Els nois són trobats a la font de Pan i a la cova de no sé pas quines nimfes. Són d’extraordinària bellesa, tenen cura dels respectius ramats i toquen la siringa que, si no ho he comprès malament, és una flauta de diverses canyes, similar a aquelles que avui veiem en els artistes de Perú. Un dia ella el veu nu i no sap que li passa. Un altre dia és ella qui va nua i s’abracen i es fan petons però, fins que una veïna no dona alguna lliçó al noi… Espantat, no solament per la descoberta, no és capaç de traslladar els seus coneixements recentment adquirits…

3. D’aquí endavant la intervenció dels homes de ciutat, amb els seus vicis i la visió gens “pastoral” de l’amor, sondrolla la contrada, fins que els orígens són aclarits a gust de tothom.

L’obra és plena de referències a la mitologia de l’època i, això, a vegades ens fa la literatura clàssica una mica feixuga. Però el que jo lamento, és no saber-ne prou com per comprendre. Per exemple, m’agradaria saber si eren corrents els abandonaments d’infants (i no us diré perquè Dafnis i Cloe van ser abandonats) o, si tot plegat, és un recurs d’escriptor per donar orígens misteriosos als personatges. Però em fa l’efecte que no. M’agradaria saber si els contes sobre la innocència amb la càrrega eròtica d’aquest eren d’us comú. O si els de ciutat es complaïen escoltant històries improbables, amb el delit que avui anem a l’Òpera sabent que l’argument és, com a mínim, increïble.

4. M’agradaria saber… És un excel•lent llibre per fer una primera immersió a la cultura grega com, Claudi Claudià (Porsèrpina), ho és per fer un magnífic tast de la literatura tardo romana. I, si us salteu l’impagable estudi previ, té unes vuitanta pàgines solament.

Proveu-ho! Longus no us decebrà.

“Suite Francesa”, la darrera obra de la Gran Irène Némirovsky.

De la popular Suite Francesa ja ho deveu haver llegit tot. Es tracta de l’obra inacabada, de la malaguanyada Irène Némirovsky, que va aparèixer dins d’una maleta abandonada, al cap d’anys de la seva mort. Cal dir també, que es tracta d’una novel•la prou remarcable, que no fou pas revisada ni corregida per l’autora, el què la fa encara més impressionant i més valuosa com a document.

Miraré de fer-hi la meva aportació fugint, si puc, dels camina més fressats.

1. La primera part és un mosaic del que fou l’èxode francès davant la imminent arribada de l’exercir del “Reich” a París. Les peripècies de diverses famílies són tractades amb una gran tendresa, però sense amagar-ne la duresa de la situació. Molts són els personatges que es van encreuant pel camí, però a mi, el què més m’ha agradat, és el retrat del matrimoni Michaud, una parella d’empleats de banca que, tot i el mal moment, raonen i es comporten amb una gran dignitat.

Aquesta primera part, que ella va titular Tempesta de Juny, a mi m’ha recordat Els Miserables, tant pel fons com per la forma. Com Victor Hugo traça una epopeia de perdedors, sense amagar-ne els aspectes foscos. I com ell, els fa aparèixer i desaparèixer, trobar-se i perdre’s, amb un talent narratiu que fa enveja.

Jo coneixia la Irène que construïa els seus llibres sempre des del punt de vista d’un personatge principal – El Ball, David Golder…- I aquest llibre m’ha semblat tota una novetat en la seva tècnica narrativa.

2. La segona part titulada Dolce és tota una altra cosa. La presència dels alemanys, els oficials dels quals s’allotgen a les cases dels francesos, produeix situacions ben xocants. La majoria de famílies que els hostatgen tenen un fill mort o presoner, el marit o el pare al front, o tot a l’hora. Ni totes les sogres, les mares i les esposes desitgen de la mateixa manera el retorn dels absents. Ni tampoc els que han quedat a França porten massa bé el tema de la ocupació alemanya o el de la gelosia. A estones, tot es torna violent! I si no fos pel vergonyós capítol del col•laboracionisme, seria com una d’aquelles novel•les franceses en que l’arribada als nous temps – el cicle napoleònic, per exemple – trenca i subverteix l’antic ordre, amb violència, però, també, amb algun resultat ben notable. A mi m’ha recordat Stendhal.

3. Acaba l’obra amb unes notes que l’autora tenia sobre el devenir de l’obra que són tot un tractat sobre l’art de la novel•la. En un moment lamenta no saber prou teoria musical, perquè el que vol és tramar la Suite Francesa com una peça simfònica.

I en conec un que ha fet exactament això: fer una novel•la com una peça de música barroca, Jonathan Littell. I algun paral•lelisme més m’ha semblat trobar-hi.

4. El llibre acaba amb les cartes del seu marit a totes les amistats possibles demanant, amb una desesperació que escruixeix, intercessió en favor de la seva dona. En una fins i tot s’ofereix ell a canvi d’ella. Però tant ell, Epstein, com Irène Némirovsky foren gasejats al cap de poc.

Lectura recomanable per evitar que torni a passar el què no havia d’haver passat mai. I recomanable també pel que neguen que hagués passat. Aquests darrers ho necessiten amb urgència!

Marie Duplessis, la bella.

La vida d’Alexandre Dumas fill (1824-1895), que he trobat al final de l’edició francesa de la Dama de les Camèlies, conté notícies ben interessants. Per exemple que, el 16 de gener de 1824, va néixer una tal Alphonsine Plessis, que es dirà més endavant Marie Duplessis, per acabar sent Marguerite Gautier a la Dama de les Camèlies i Violetta a la Traviata. El 1842, el jove Dumas, amb només divuit anyets, en fa coneixença. La noia té la seva mateixa edat i ja és una noia que “mène une vie trés libre”. El 1844 ja és el seu “amant de coeur”, i el 1845 té lloc la primera, i espectacular ruptura, que explica també la novel•la, i és llavors que s’escriu el famós “billet de rupture”, recuperat després de la mort de Marie i regalat a Sarah Bernhart per la seva interpretació de Marguerite al teatre, “billet” que ja havia llegit a la novel•la.

El text, en traducció meva, diu:

“Estimada Marie
No sóc pas prou ric per estimar-vos com voldria, ni prou pobre per ser estimat com voldríeu vós. Oblidem doncs tots dos, vós un nom que us ha de ser indiferent, jo una felicitat que se’m torna impossible…”

Al cap de pocs dies Marie esdevé l’amistançada de Liszt. Oh!

Marie Duplessis mort a Paris el 3 de febrer de 1847, d’una tuberculosi. Al cap de poc, el 10 de febrer, comença la venta dels seus béns per saldar els deutes que, pel que sembla, eren molts. Els que conegueu la novel•la reconeixereu aquí el primer capítol. Una cosa, però, no va dir Dumas  fill, i és que a la subhasta hi va assistir ni més mi menys que Charles Dickens. Jo em trec el barret amb respecte per la pobre Marie però, també, amb una gran admiració.

El 16 de febrer l’exhumen i la traslladen al cementiri de Montmatre i això… també ho he llegit –i amb quin horror– a la novel•la. El 1848 Alexandre Dumas fill s’isola a Sant-Germain, rellegeix Manon Lescaut I escriu en un mes La Dame aux Camélias a “l’Auberge du cheval blanc”, que obté tot seguit un èxit prodigiós. Només té vint-i-quatre anys.

En una propera entrega: una descripció de la bellesa i l’estil de la tal Duplessis, llegida a un testimoni de l’època: Jules Janin. No s’ho perdin!

“Gomorra”, de Roberto Saviano.

Gomorra del napolità Roberto Saviano, és un llibre impactant, gens ni mica fulletonesc, que tracta de la problemàtica que té Itàlia i, de retruc, la major part del món occidental, per causa de les organitzacions de caràcter mafiós, conegudes genèricament com la “camorra”.

Amb risc de la pròpia vida – actualment viu fora del país i sota protecció policial – i d’una manera gens pel•liculera, Saviano ens dona de la ma per les interioritats d’aquestes organitzacions. Són organitzacions criminals en el més pur sentit de la paraula, això ja ho sabem, i estan al darrera des de la gran moda italiana fins al tràfic de droga al major i a dojo; de l’eliminació de residus tòxics – no n’explicaré detalls – fins al turisme “low cost”; del comerç d’armament fins…

D’acord que això ja ho suposàvem, però ara en tenim un testimoni públic i protegit. Podeu anar a la plana www.robertosaviano.it i a poc que llegiu italià li podreu seguir els articles a la premsa.

Ara, a mi el què m’ha fet mal, el que realment m’ha impressionat no és l’extraordinària potencia del seu mercat ni la seva capacitat criminal. El què realment m’enfonsa és el seu mètode, allò que fa que en néixer ja pertanyis a un clan o a un altre; que, per gairebé tot hom fer carrera dintre el clan, sigui com una mena de “cursus honorum” desitjable.

La citació inicial del llibre és de Hannah Arendt: “Comprendre què vol dir l’atrocitat, no negar-ne l’existència, afrontar la realitat sense prejudicis”. Vet’ho aquí!

“Estudis”, de Jonathan Littell.

1. Quatre narracions que, de fet, n’hauríem  de dir quatre monòlegs, ràpids, molt més seriosos del què sembla i que, un cop feta la primera lectura, és recomanable de repetir. Almenys a mi m’ha anat bé de fer-ho

Una és la narració feta en un quadern –i això sona a Les Benignes- en un ambient de ciutat assetjada per una guerra que no podem situar en l’espai, però que pertany definitivament al segle XX.

La segona tracta d’un home bloquejat a París per un problema de paperassa legal. Si sabés quant temps hauria de durar el seu, diguem-ne, “confinament”, sabria amb el què compta i París tindria una altre dimensió. Però no…

A la tercera, algú enganxat a un suposat amor de la seva vida, a la ciutat de “K.”, ha d’emprendre el vol i espera tornar tot seguit. Ella també treballa i vola i de fet ignora…   No sé pas si n’haig de dir res mes.

I acaba el llibre amb l’embolic que es fa un que intenta resoldre lògicament, el seu conflicte sentimental, però de fet el que llegim és el garbuix, no la història.

2. Un llibre molt bo. Les històries son volgudament difícils d’ubicar en el temps i el l’espai. Els personatges són ben comuns. I, l’argument, és d’allò més vulgar. Un llibre gens ni mica heroic, vaja!

Què és doncs, el que el fa interessant?… Que semblen esbossos; apunts del natural; assajos de retrat psicològic; contes de l’absurd i molt més, tot en 55 pàgines. Hi ha també unes il•lustracions de Jesse Littell, però ignoro el grau de parentiu que deu tenir amb l’autor.

Que tingueu bona lectura!

Una altra magnífica nit d’Òpera: “Madama Butterfly” a Manresa, produïda pels Amics de l’Òpera de Sabadell.

1. Què és la “Madama Butterfly”? Un impressionant drama en tres actes, fet d’una música que a moments és sublim, sobre un text que val més oblidar. El drama, el que tots identifiquem com el pinyol de l’obra, no comença de veritat fins a la meitat del primer acte, quan la noia és rebutjada per la seva família. És llavors que l’orquestra apreta fort, puja la intensitat, el ritme s’accelera i des d’aquí fins a l’acabament som transportats per una música bella com poques.

Hi ha estones d’una intensitat emocional molt alta i, des del meu punt de vista, és aquí on apareix el millor Puccini. Són autènticament inoblidables els passatges del segon acte on hi apareix el fill. Si un no es fet d’un material de rara duresa i insensibilitat, sentint com la mare ja es veu tornant a ballar, a cantar i que potser haurà de captar pel carrer perquè no li falti el pa. Cantant amb la desesperació de qui se sap sola al món. si un no és una cosa rara… s’ha d’aguantar les llàgrimes més d’un cop.

Oh! Com n’és de remaleït Puccini furgant la ferida de la pobra Butterfly, amb aquella música que no sé pas d’on surt de tant bella! Cobreix tots els registres possibles del dolor d’una mare sola, que contempla l’obscur panorama que amenaça el futur del seu nen.

De fet, al sortir, jo tenia la sensació d’haver anat a sentir una soprano i prou, com si la resta de personatges solament servissin de suport, per fer una gran retrat del dolor, immens, que pot provocar la mesquinesa.

I ara, redactant això, encara tinc una cosa al pit que apreta.

2. L’Òpera pertany al domini del “com”, ja ho sé, però la primera pregunta davant d’una obra d’art hauria de ser: “què” diu. Està de moda jutjar l’obra d’art exclusivament per criteris artístics, també ho sé! Però alguna pregunta sobre el “què” jo me la faig.

I quan em pregunto de “què” tracta, la resposta no m’agrada. Si només fos una història d’amor dissortat… Però, el text a mi em fa un cert tuf: “peli” de Hollywood. I no puc menys que lamentar que Puccini posés tan art al servei d’aquesta causa!

3. La soprano, per cert japonesa de veritat, em va agradar molt. En realitat ho vaig trobar tot molt bé. Les nits d’Òpera a Manresa que ens proporcionen els “Amics de l’Òpera de Sabadell”, són un plaer que mai no vaig pensar que tindria tant a l’abast. Haig d’agrair, també, la feina que hi fan la gent d’”El Galliner”, no sé si, sense ells, el nostre Kursaal seria el que és.

“Les Roses de Setembre”, d’André Maurois.

1. Fa poc, als prestatges de casa, vaig topar-me amb l’”Eduard VII i la seva època” d’André Maurois. Em va fer gràcia tornar-lo a fullejar. Aquell Maurois home d’ordre i tant senyor, jueu d’origen, em va recordar el malaurat Stefan Zweig, l’altra gran escriptor, entre els que jo conec, que va conrear la biografia i l’historia.

Posat a remenar el caos de la prestatgeria, va sortir aquest volum comprat i llegit als disset anys. Reconeixeu la portada?… La col•lecció “Los clásicos del siglo XX”, que fou mítica. A la solapa s’anunciaven noms tant gloriosos com M.Van der Meersch – algú recorda “Cuerpos y Almas”? -, Colette, Cronin – algú li sona “La Ciudadela”? -, W. Somerset Maugham, W. Saroyan, Mika Waltari i Lajos Zilahy. Tot això era, llavors, del bo i millor que hi havia als aparadors de les llibreries i, només de pensar-hi, em venen ganes de tornar a llegir-los.

Així que, en un atac de nostàlgia, m’he cruspit “Les Roses de Septembre”(1956) d’André Maurois, llibre que des de tots els punts de vista s’ha fet vell. I jo també. Apa doncs: a la recerca del meu temps perdut.

2. Som-hi: el protagonista, un escriptor tocat per la vareta màgica de l’èxit, viu en el París més sofisticat. Home casat, amb una esposa que fa molt de representant i poc de companya, viu un parell d’aventures amoroses. A la primera part del llibre amb una pintora vinguda del països de l’est d’Europa, a la segona part amb una actriu peruana. I, a la tercera… Ah que no ho endevineu?…

Tot i que França ja era coneguda com la terra de l’amour, fins i tot si voleu de l’amour fou,  Andrè Mourois, opta per un tractament atrevit sobre el paper, però poc creïble, o, almenys, només creïble per la gent de la classe social a la que anava dirigida. Amb el seu estil elegant i sobri prova de penetrar l’ànima dels seus personatges i furgar-hi una miqueta. Però aquest partidari de l’ordre, erra el tret. Les protagonistes són massa d’una peça i poc creïbles. El camí del pecat a la penitència que se’n segueix… què voleu que us en digui! Tot plegat un pic artificial.

3. La novel•la s’ha fet vella i el noi que l’ha rellegida també. Maurois té tot l’ofici, cosa que no és pas poca cosa, i una cultura immensa, especialment sobre literatura i història angleses. Ha destacat com a crític i biògraf. Entre els seus escollits hi ha Shelley (“Ariel ou la vie de Shelley”) i Proust (“À la recherche de Marcel Proust”).

Qui sap si el temps tornarà a posar-lo d’actualitat. No ho crec. La gent a qui anava dirigida l’obra és morta i amb l’ofici solament no es passa pas a l’història.